Josep Maria Ruiz Simon

Ho ha dit Vicent Sanchis parlant del cas Sumarroca, en un dels seus penúltims articles: «El taló d’Aquil·les de la candidatura unitària ha quedat al descobert. Els candidats a Paris es multipliquen». És ben coneguda la faula que explica que Tetis va banyar el seu fill Aquil·les a les aigües de l’Estix, el riu infernal, que tenia la virtut de tornar invulnerables aquells que s’hi submergien. El fet que durant el bany la deessa sostingués el nen per la part posterior del peu, que va restar seca, va fer inútil la jugada. I, al cap dels anys, l’heroi va morir quan una fletxa potser enverinada es va clavar a l’única part del seu cos que podia rebre una ferida: el taló. Segons una versió molt difosa de la llegenda, Paris hauria disparat el dard, tot i que (encara que sovint s’oblida) hauria estat el mateix déu Apol·lo qui l’hauria dirigit en la direcció oportuna.

Tot i que a la Ilíada no es parla de la famosa capbussada a l’Estix, relatada molt més tardanament per Estaci a l’Aquil·leida, ni tampoc es narra la mort de l’heroi de la guerra de Troia, aquesta versió té la virtut de concordar amb l’advertència que Homer posa en boca d’Hèctor moribund al cant XII, on s’anuncia el protagonisme de Paris i Apol·lo en la fi d’Aquil·les. I és potser per aquest motiu que Sanchis, que és un home culte, la recull en un article que, encara que sigui per un moment i com qui posa la bena abans de la ferida, convida a deixar l’odissea d’Ulisses tornant a Ítaca per centrar-se en el destí tràgic del fill de Tetis.

D’acord amb el contingut del mite, el taló d’Aquil·les s’ha acabat convertint en una expressió habitual per parlar d’un punt feble que pot provocar una derrota. Però aquesta conversió no és gaire antiga. Se sol afirmar que el primer a usar-la en anglès va ser el poeta Samuel Taylor Coleridge, que l’any 1810 va descriure Irlanda com el «vulnerable taló de l’Aquil·les britànic». I el Diccionari de l’Acadèmia Espanyola no la va recollir fins a l’edició de 1895. Va ser entre una i altra data que Heinrich Heine va dir, referint-se a Alfred de Musset, que la vanitat era un dels seus quatre talons d’Aquil·les. Freud, en el seu estudi sobre els acudits i la relació que tenen amb l’inconscient, va veure en aquest magnífic penjament un exemple d’humor digne d’estudi.

La força de la metàfora del taló d’Aquil·les radicava evidentment en el fet que l’heroi, gairebé invulnerable, només tenia un punt feble. I, per a Freud i els seus contemporanis, la multiplicació dels talons, a més de fer ridícula la figura retòrica, convidava a pensar en l’animal que posseïa les quatre respectives potes. Ara, en canvi, abunden els articles que parlen seriosament dels quatre talons d’Aquil·les de l’euro o de l’economia mundial.

El sentit de l’humor ha canviat molt. De moment, encara ningú parla dels quatre talons d’Aquil·les de l’anomenada «candidatura unitària». Però si algú ho fes probablement ningú no pensaria, tot i la seva clara semblança amb l’elefant de Lakoff, en cap bèstia.

Publicat originàriament a La Vanguardia, 1r de setembre del 2015