La gran demanda de pròlegs i de presentacions signats per Llompart té més d’una explicació. En els anys setanta i vuitanta era considerat el crític literari més valorat de les Balears, fama que li venia arran de les seves col·laboracions crítiques a Papeles de son Armadans, a les miscel·lànies de la «Biblioteca Raixa», als periòdics Diario de Mallorca i Última Hora, a la revista Lluc i a molts d’altres indrets més ocasionalment. Un pròleg seu era considerat un element enriquidor que, si bé no millorava el text de l’obra que presentava, sí que en canvi esdevenia un signe de prestigi, un valor afegit al llibre del qual passava a formar part.

Pere Rosselló Bover, «Poètica del pròleg: Josep M. Llompart, prologuista de llibres de poesia» (Reduccions. Revista de poesia, núm. 102, 2013)

[La incomoditat d’un pròleg de compromís]

Quan un desconegut, un jove —però tampoc no massa jove—, us demana amb posat humil, quasi temerós, que si per favor voldríeu llegir uns poemes que ha escrit i fa comptes publicar, i que —en aquest  punt  s’enrojola  lleument  i  desvia  la  mirada—  si  li  faríeu  una miqueta de pròleg, tot just dos mots, si és que teniu algun raconet de temps disponible i trobau que la cosa ho mereix… Si us fan una comanda d’aquestes —deia— cal que tremoleu. L’episodi no sol acabar bé. Si sou sincers —i ell us ha demanat que en sigueu, de sincers— i, de la millor manera possible, tracteu d’explicar-li que en aquest món podem ésser ben feliços sense escriure versos i li aconsellau que es dediqui a altres menesters, podeu tenir la seguretat que heu guanyat un enemic. No us ho perdonarà mai. Si, contràriament, resoleu exercir de mentiders misericordiosos i li feu quatre elogis vagues, mirant de no comprometre-us gens, trobarà que heu restat a mitjan camí i que els seus versos havien d’ésser  tractats  amb  més  escalfor.  Sigui  com  sigui,  sempre  sou  vosaltres els qui perdeu.

Josep M. Llompart, «Esbós per a un pròleg» a Sagitari, de Xavier Abraham (Barcelona: Amarantos, 1988), pàg. 9

ℵ

[Rafel Jaume Mulet]

Perfil d’ocell, ulls molt clars, molts miops, com d’òliba, i si és no és aperduats. El recordam assegut rere el taulell de «Cavall Verd», aqueixa llibreria mítica, consagrada a la poesia —tants com de cavalls verds n’hi hauria d’haver, de poetes!—, que ell va fundar, va dirigir i va fer anar endavant, amb molta glòria i amb prou pena. Adés conversant lentament amb En Mateu —com es deu dir de cognom?; mai no ho he sabut— o amb alguns clients i alhora proveïdors —vull dir versaires— que hi mataven alguna hora sobrera. Adés sol —tenia una certa vocació de soledat—, escrivint molt a poc a poc, el rostre fregant quasi el paper, amb delicada i molt personal lletra d’artista.

Josep M. Llompart, «Esborrany  per  a  una  silueta», pròleg a Poemes 1982-1983, de Rafel Jaume (Palma: Moll, 1984)

ℵ

[Quevedo anostrat per Rafel Bordoy]

A don Francisco de Quevedo no el sabríem imaginar si no és vestit de negre rigorós, avançant a poc a poc, passa ranca, per un corredor de parets nues, com si anàs cap a la més fosca nit de l’ànima. En els ulls miops de don Francisco de Quevedo espurnejaven adesiara els llambrejos de la més subtil i més poderosa intel·ligència i les arestes duríssimes de la més mala llet del món. Tenia enemics i era, ell mateix, un enemic temible. A més de tot això, don Francisco era un poeta com una casa; un dels cinc o sis poetes amb majúscula que ha produït el gènere humà. El món no li mereixia gaire bon concepte; no devia caure simpàtic a la gent. De segur que a ell tant se li’n donava. Era home d’angoixes íntimes, de neguits i de tendreses interiors, que es dissimulaven mitjançant una habilitat fibladora per a la sàtira i el sarcasme. Capaç de grans odis —i segurament de grans amors— va servar per a la poesia, per a la més bella i estremidora poesia que pugueu somiar, la part millor del seu esperit. Potser a don Francisco de Quevedo li era possible d’abrigar un odi que arribàs més enllà de la mort; també li era possible, emperò, d’estimar més enllà de la mort.

Josep M. Llompart, pròleg a Sonets transcendents, de Francisco de Quevedo, versió de Rafel Bordoy (Pollença: El Gall, 2005), pàg. 15

ℵ

[Miquel Bauçà, Una bella història]

Miquel Bauçà va arribar a la Ciutat de Mallorca sense altre pertret que una absoluta, plena i perillosíssima puresa. A l’eixida d’una minyonia foravilera, d’una fosca adolescència de novici, venia per fer el servei militar —per servir el rei, com diuen els vells pagesos. Portava, de més a més, un grapat de versos i un humil silenci, mesell de violenta humanitat, de rustiquesa i de tendresa. Al noviciat havia après llatí; havia conrat, en el camp felanitxer —tot just on comença a dreçar-se el puig de Sant Salvador—, les magres terres de la hisenda paterna; havia llegit, amb sanitós desordre, llibres de tot color, de tota alçada i de tota mena; s’havia fet un embolic meravellós i escrivia poemes a la bona de Déu. Un cop a Ciutat, volgué «conèixer gent». I per a ell conèixer gent consistia a tustar a la porta d’aquell o d’aquell altre, presentar-se dient, amb la pintoresca fonètica del seu poble, que era «un jove de Felanitx que feia versos», i restar callat, sotjant amb una punta de temor i una altra d’esperança la reacció que aquesta inesperada i tragicòmica confidència pogués suscitar, implorant amb el seu esguard mansuet d’home de la terra —d’home que sent a la carn i a l’esperit el pes d’antiquíssimes humiliacions— la pietat de la resposta.

Josep M. Llompart, «‘Una bella història’ de Miquel Bauçà», dins Retòrica i poètica, II (Palma: Moll, 1982), pàg. 53-54. Aquest text havia aparegut anteriorment a Miquel Bauçà, Una bella història (Barcelona: Pedreira, 1962)

Fragments reproduïts de Pere Rosselló Bover, «Poètica del pròleg: Josep M. Llompart, prologuista de llibres de poesia» (Reduccions. Revista de poesia, núm. 102, 2013)
https://raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/264940/402040

L’activitat prologal del mestre Llompart, per Lluís Alpera
https://www.nuvol.com/serra-dor/lactivitat-prologal-del-mestre-llompart-37176