Josep Maria Llompart

Elegia ran de mar

Dolç infant de l’enyor, ¿per què t’aboques,
avui, a la finestra del meu somni?
¿Per què els ulls m’eixamores amb la verda
revinguda del plor, amb l’oblidada
corba fidel d’un blau d’abans de l’ombra?
¿Què cerques, dolç infant, quina recòndita
cançó d’antigues llàgrimes voldries
per a les galtes d’aquest home d’ara,
d’aquest home de fosca, amb les mans plenes
de malfadada llum, de tristes roses?

Un home cara al mar, plena de molsa
la veu, ja combatuda pel silenci
de l’heura del record; un home ombrívol,
tendrament adipós —trenta anys de joia
escampada pel vent, escrita a l’aigua—,
un home cara al mar et contemplava,
dolç infant de l’enyor, avui, setembre,
tardor just encetada, llum sonora.

Afadigats capvespres de diumenge…
La margarida de les hores vessa
delicades tristors; una mà blanca,
a la finestra, diu la mort perfecta
del ponent musical; na Magraneta
besava en Bernadet sota les fulles
de la darrera rosa de la tarda,
i ambdós fugien, cavalcant el somni,
pel vell mur de l’enfront. Hi ha joguines,
calcomanies pàl·lides, tal volta
llibres de Juli Verne —oh, joia pura!
Professor Liddenbrock, amb vós al centre
de la Terra, o amb vós, capità Nichols,
cap a la blava amor de les estrelles!
Petit món d’alegria per la vànova
del meu llit de malalt! els ulls astoren
meravelles minúscules, concretes:
la palma del balcó, la creu de fusta
amb perfum de misteri i calaixera,
una mosca esburbada, el canterano,
les flors de la cortina, aquell murmuri
que, horabaixenc, se’n puja fins als vidres
per fer més íntim el meu goig, la blanca
muntanyola que el meu genoll aixeca
solcada d’ideals esquiadores,
la mà del pare en el meu front, amiga
del romaní del bes, a frec de polsos
blavament reposada, com una ombra…
Ai, amor dels set anys!, clara diana,
dementre el nard i el card ja se’m disputen.

Tendreses de coral, sang marinera,
lassituds del capvespre acomiaden;
l’oració nocturna de les ones
passa el rosari dels estels; la platja
adorm el meu amor amb un finíssim
vou-veri-vou tot blanc. Oh, ¿quines llàgrimes
aquests trenta anys apesarats de molsa,
aquest setembre meu arrosarien?
dolç infant de l’enyor, ¿per quina obscura
riera de la sang et vares perdre?
Un home cara al mar, un home ombrívol,
escriu ara el teu nom damunt l’arena.

Josep Maria Llompart, Poemes de Mondragó (1961), reproduït a Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012), pàg. 277-279, que en diuen:

Crític i professor universitari, Llompart va ser un gran activista cultural a la Mallorca de la segona meitat del segle XX: redactor en cap de la revista Lluc, assessor editorial, i president de l’Obra Cultural Balear. Va estudiar la figura de Joan Alcover o la literatura moderna i contemporània a les Balears. Com a poeta va ajudar a deixar enrere el paisatgisme de l’Escola Mallorquina amb uns versos més humans, civils i existencials, i va exercir el seu magisteri sobre les joves generacions. Poemes de Mondragó (1961) aplega quatre reculls de tempteigs lírics dels anys 50: abasta de la cançó popularitzant al poema d’imatges que recorden Rosselló-Pòrcel, si bé la recuperació nostàlgica de la infantesa com a constitució del jo s’apunta en poemes com «Dolç infant de l’enyor…» —i es converteix en un tema recurrent de la seva obra.