Josep M. Espinàs

M’ho han explicat: en un programa de televisió, en el qual els nens tenen un paper destacat. A un d’ells se li ha presentat un objecte rodó, molt prim, de color negre i amb un forat al mig. Un d’aquells antics discos de vinil, de 78 revolucions. La presentadora ha preguntat al nen si sabia què era, allò. El nen se l’ha mirat, estranyat, i ha dit que no. A continuació, la mateixa pregunta s’ha fet a un altre petit escolar. També ha mogut el cap negativament. Ni idea. Un tercer nen ha dit que sí, que a casa l’àvia tenien una cosa com aquella. «S’hi posa una agulla i se sent música».

 Els discos —que després van ser de 45 rpm i de 33 rpm— i els tocadiscos m’han acompanyat al llarg de la meva vida. M’han permès escoltar peces de música clàssica i cançons franceses, jazz i òpera. Això ha passat a la història. Com tantes altres coses: les barres de gel per a la nevera —no parlo del segle passat ni d’un poble perdut: els carretons amb barres de gel passaven pel carrer de Consell de Cent, jo ho he vist—; el paper carbó per fer còpies i el paper assecant quan s’escrivia amb tinta; les bosses d’aigua calenta per al llit, les mosquiteres, els ventalls per avivar el foc de la cuina econòmica, els rellotges de paret, amb pèndol, als quals es donava corda cada nit (encara veig el meu pare enfilat en una cadira).

He visitat alguns museus de poble, on es conserven les eines i els mobles que havien estat tradicionals en el món rural. I museus d’història que recullen objectes de segles enrere. Els canvis són tan ràpids que s’haurien d’instal·lar museus amb tot allò que només fa cinquanta anys, i fins i tot trenta, era d’ús corrent i que ara ja no existeix. No trigarem gaire a ensenyar a un nen una cinta de vídeo i no sabrà dir-nos què és. I al museu, cada objecte haurà de dur un rètol explicatiu, perquè el desconeixement serà absolut: «Mosquitera», «braser», «agenda de paper» (l’agenda ja serà part del mòbil).

Al pas que anem, en aquest nou museu ja hi haurà un paquet de cigarrets i una pipa amb aquesta explicació: «Objectes que alguns escriptors i artistes supersticiosos creien que afavorien la seva inspiració». I, naturalment, els nens de demà —per no dir, ja, els nens d’avui— quan vegin una màquina d’escriure mecànica com la meva no creuran possible que s’hi hagi pogut escriure res. ¿On és la pantalla? Amb l’acceleració actual de la substitució d’objectes, el Museu del Passat hauria d’arribar fins abans-d’ahir. 

Publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, 11 d’abril del 2007