Josep M. Espinàs

La meva addicció a l’article ha esdevingut tan escandalosa que em temo que ja no tinc la força de voluntat de plegar. Potser seria una decisió assenyada –hi ha fumadors i bevedors que també tenen moments de lucidesa–, però mai no trobo el moment de fer el cop de cap. Són molts anys…
La veritat és que, com a escriptor de llibres, la llarga dedicació a l’article diari és un fracàs des del punt de vista d’allò que s’anomena «obra». Els articles –encara que siguin milers– no són considerats mai «obra», segurament per una qüestió de «gènere» i no pas d’extensió; perquè, en canvi, una dotzena de sonets o de contes ja són «obra». Els articles no ho són, encara que s’apleguin en un volum. Per això estic tan agraït a Joan Triadú, que ha dedicat un llarg comentari a aquest tema, a Serra d’Or. És la primera vegada, que jo sàpiga, que algú es preocupa de fer una anàlisi crítica d’aquests articles que són, per naturalesa, fugissers, per tal de «fixar-los».

Com tota droga, és clar, l’article proporciona plaers i disgustos. Hi ha una «síndrome d’abstinència» provocada per tots els articles que no pots fer: la gent et demana que parlis d’un castell restaurat, de les declaracions d’un polític, de l’exposició que es fa a una escola, d’un aplec, d’una revista local (d’una altra revista local…). O sigui que, a més de ser responsable de tots els articles que has fet, t’obliguen a sentir-te responsable de tots els que no has fet.

Però la droga també té compensacions gratificadores. Els sentiments de la bona gent. Trobar-t’hi barrejat. En comptes de viure d’un mateix, quan saps que el seu propi rebost és limitat, és una sort immensa poder viure d’una mica de cada un dels altres.

Josep M. Espinàs, Una vida articulada (Barcelona: La Campana, 2013), pàg. 127-128