Josep M. Espinàs

Quan arribàvem a Vila-rodona ja hem vist de ben a prop l’Albereda, la franja de vegetació natural que s’allarga a l’esquerra del riu Gaià. Penso aturar-m’hi, ficar-m’hi una mica més, quan sigui a Santes Creus, on segurament el poble, molt més petit que Vila-rodona, no es prestarà a tantes passejades pels carrers. En Sebastià sí que l’ha anat a explorar, aquí.

Es diu l’Albereda perquè hi dominen els àlbers, una denominació comprensible però injusta. Perquè s’hi poden veure oms, freixes, salzes —els salzes i l’aigua sempre són amics—, roures, vidalbes, joncs… Els devots de la botànica hi trobaran un món vegetal d’una rica diversitat —i jo, pobre de mi, només podré dir que és bonic. Els coneixements es demostren amb substantius, i els meus són escassos: arbre, ocell, flor. Els ignorants ens refugiem en l’estètica, és a dir, en els adjectius. Bonica, misteriosa, intricada, remorosa. Això és l’Albereda, per a mi.

A Vila-rodona, i als altres pobles, jo m’he passejat per l’Homeneda, si puc dir-ho així, i amb permís de les dones. I en l’Homeneda no em falten mai els substantius: el nen que vol fer carreteres amb les mans, la dona de la botiga del sabater, l’home que havia estat conductor d’autobús i ara seu al banc de la parada.

Cada poble, encara que no ho diguin els fullets turístics, té la seva Homeneda. Amb sols i ombres, amb paraules i silencis, amb jugadors de cartes al Casal i amb els qui condueixen tractors.

El meu paisatge.

Josep M. Espinàs, A peu per l’Alt Camp (Barcelona: La Campana, 2007)