Josep M. de Sagarra

Avui dia, sembla que les enquestes periodístiques encara estan de moda. Una enquesta, com més estirada pels cabells sigui, més suggestió i més curiositat desperta en el pacient lector. L’altre dia, una senyora que fa de periodista em va demanar la meva opinió sobre el feminisme. Sé també que un amic meu poeta ha començat una enquesta a propòsit d’aquest tema: ¿què prenen per a esmorzar els homes de lletres del nostre país? 

No es pot negar que el tema és d’una transcendència alarmant… A mi se m’ha acudit una altra enquesta, que em penso que podria tenir un cert èxit: ¿s’han de casar els poetes? I qui diu poetes, diu els literats, en general. Seria curiós de saber les opinions de la gent notable al voltant de les idees «matrimoni» i «literatura». Jo no sé si farà gràcia a algú aquesta enquesta; si un company meu vol aprofitar l’acudit i fer-se’l propi, per a mi ja pot tirar endavant.

Deixant a part l’enquesta, ara, de moment, no em fa res de deixar anar la meva opinió sobre les utilitats que el matrimoni reporta a la literatura. Els poetes, crec jo que han de casar-se quan arriben a l’edat de fer-ho. El matrimoni és la defensa i l’aliment més fort que té la poesia en els dies que correm. Aquesta afirmació, engegada sense com va ni com costa, pot semblar un xic gratuïta, però jo faré els possibles per a demostrar-la. 

En primer lloc, la poesia, deixant de banda els vestits epidèrmics que li fa la moda, es basa sempre en els senti­ments essencials de l’home, els temporals i els eterns. L’amor d’home a dona, l’amor de pares a fills, i la preocupació del més enllà, són coses difícilment deslligables de tota bona literatura; aquestes coses no es viuen d’una manera intensa i integral fins que una persona sent la responsabilitat dels fills de la casa i del carro de la família. La resta són vuits i nous i cartes que no lliguen; les tragèdies dels concos disbauxats i dels solters eixarreïts, que no deixen res per verd, són tragèdies de pa sucat amb oli al costat de les preocupacions d’un bon pare de família, o fins, si voleu, d’un mal pare de família. Aquesta mossegada del drama familiar, de vegades suau, de vegades crudelíssima, és el llevat que hom endevina en l’obra de tots els grans poetes. Si Mossèn Cinto o en Guimerà haguessin estat pares de família, la seva obra tindria més pes específic, hi trobaríem un llevat més humà, aquell llevat que trobem, per exemple, en l’obra de Maragall o de Joan Alcover.

Naturalment que hi ha homes que passen pel matrimoni com si anessin en un tobogan, sense adonar-se de res; però aquests homes no compten. Quan jo defenso el matrimoni dels poetes, em refereixo a persones conscients i responsables, que tenen un sentit moral i una visió determinada de la vida. 

No crec que ningú s’atreveixi a negar-me la superioritat emotiva de l’home que té dona i fills, sobre l’home que es passa fent el plaga pels cafès i fent el ploricó per les cantonades. Això, en el que fa referència a la qualitat de l’obra de l’escriptor.

Ara ve la part negra del cas. Donades les circumstàncies de l’existència, i que no pot viure tothom amb l’esquena dreta, la llei del treball i la necessitat de mantenir una família fan que homes dotats per a la poesia hagin d’abandonar-la per a dedicar-se a oficis més productius. D’això, podríem dir-ne la part negra, però per a mi és la part més blanca i el servei més útil que el matrimoni fa a la poesia. 

És evident que, en el nostre país, on el fer d’escriptor no és una ganga econòmica, són molts els joves que, quan volen prendre estat, han d’abandonar la literatura i barallar-se amb les pessetes.

Jo m’he trobat amb algú que m’ha dit: «Si jo no hagués de mantenir sis boques, faria versos, però, ¿què voleu?, la literatura no dóna per a res!» I jo penso: beneïdes boques que mengen, i beneïda literatura carregada d’avarícia! És evident que el que s’exclama, si fos un poeta de debò, faria versos malgrat de les boques obertes de la família. Faria versos, i les boques menjarien d’una manera o altra, i els versos foren de carn i sang. Quan aquests versos no surten, és que fatalment haurien d’ésser aigualits. I ja veieu com el matrimoni, amb les seves exigències materials, fa aquest meritíssim treball d’higiene literària, aquesta poda i eliminació de branques neulides que no haurien de donar pena ni glòria. El poeta fracassat per les exigències matrimonials, si no s’hagués posat obligacions a l’esquena, seria un esgarriacries, carregat de fums i de transcendentalisme que ens amargaria l’existència, i ara, escrivent de notaria o de colonials, representant de tal o tal cosa, és una persona útil, amb una dona com un sol i quatre criatures com quatre estrelles, que dorm de gust i compleix la llei de Déu i la llei dels homes. 

La poesia està tan agraïda a aquests serveis que li presta el matrimoni, que sempre està disposada a anar a tornajornals, i, de vegades, la poesia serveix de mitjancera perquè l’home assoleixi un triomf matrimonial. Jo conec xicot que ha publicat un llibre de versos només que per a seduir el cor d’una noia. I encara hi ha més. A mi se m’ha presentat més d’una vegada un subjecte demanant que li faci uns versos per a determinada persona. Aquests versos, després els ha signat amb el seu nom, i han produït un efecte màgic, no precisament pel valor de la meva ploma, sinó perquè el cor de les dones és una bresca de mel.

Després d’aquestes paraules, ja poso una mica més d’audàcia en l’afirmació que el matrimoni és el millor col·laborador i el més acèrrim defensor dels drets de la poesia. 

Ja ho sé, ho estic veient, que una d’aquestes senyoretes tan delicades que sempre es fiquen allà on no les demanen, assabentada sens dubte del meu estat civil, em preguntarà: «¿I vostè, doncs? ¿Per què no es casa?» Jo, a aquesta senyoreta, ja li tinc la resposta a punt: «Senyoreta, en el món hi ha més dies que llonganisses; a més a més, si jo no em caso, tinc les meves raons; en general, sempre tinc les meves raons per a fer tot el contrari del que predico.» 

Josep M. de Sagarra (La Publicitat, 30 de març del 1926), 
reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 537-541