És molt clar: mirar les estrelles és cada vegada més difícil. Tot i que hi comença a haver legislació que protegeix contra la contaminació lumínica (per exemple a Catalunya), la seva aplicació encara és poc rigorosa. Per què es continua malbaratant l’energia d’aquesta forma?

Josep Emili Arias
Agrupació Astronòmica de la Safor, Gandia

Al Cant V de l‘Odissea, Homer ens conta el creuer d’Ulisses cap al país dels feacis: “…desplegà tot l’envelat i assegut al timó contemplava les Plèiades sens perdre d’ull l’Óssa, també coneguda com Gran Carro, constel·lació ensenya per a tot navegant i que les estrelles que la configuren mai baixen a remullar-se a l’Oceà. /… / La divina Calipso li havia manat que durant disset jornades navegués sempre amb l’Óssa allotjada a la seva esquerra”. A hores d’ara, ja des de la rodalia dels grans nuclis urbans cap d’aquestes lluents estrelles poden veure’s a ull nu a causa de la contaminació lumínica.

Començats els anys 80, els primers organismes internacionals que posaren el crit al cel dient que la contaminació lumínica també era contaminació mediambiental foren la NOAA (Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica), la IAU (Unió Astronòmica Internacional) i, posteriorment, la UNESCO.

L’opacitat d’aquest núvol farcit de fotons artificials, agreujada per la presència de partícules d’humitat suspeses a l’atmosfera, és el que fa que també estiguem privats de gaudir de l’objecte més bonic i extens del cel, la franja estel·lar que creua tot el firmament, la Via Làctia, la nostra galàxia vista des de dins. Els polítics locals i molts ciutadans confonen l’ostentosa i desmesurada despesa de llum com si fos sinònim de progrés. Sembla increïble, però a vegades es confon enllumenar amb enlluernar. Aquest lluminós barret ataronjat damunt les nostres ciutats és, entre altres coses, una agressió al feble ecosistema d’espècies nocturnes (aquí també s’hi ha d’incloure l‘Homo astronomis), un balafiament de recursos energètics i la pèrdua d’un cel transparent i estrellat, declarat per la UNESCO el 2 de juliol del 1992 un patrimoni cultural a preservar per a generacions futures. Arruïnem un patrimoni cultural i damunt ens rasquem la butxaca.

No hauríem de viure d’esquena a les estrelles. Culturalment sempre hi ha hagut un vincle entre l’home i el cel. L’home des de la seva evolució sempre ha sentit la curiositat i necessitat de mirar el cel per entendre i establir els cicles astronòmics, estacionals i lunars per a la seva agricultura. Avui, molta matemàtica que es dóna als llibres de text és fruit de l’ansiós pensament de Kepler, Newton, Leibniz i Einstein, que desenvoluparen nous mètodes de càlcul matemàtic per poder entendre i explicar la complicada mecànica celeste. A més que les estrelles també han sigut font d’inspiració per a mitòlegs, poetes i filòsofs en tota cultura clàssica. La protecció del cel fosc no és cap bagatel·la, tenim l’obligació de respectar, de deixar lliure l’opció, el dret a veure i gaudir d’un cel estrellat, patrimoni comú de la humanitat. Si els nostres polítics, en el seu moment, s’afanyaren a treure la llei de difusió televisiva del futbol, per què ara no posen un poc d’interès a protegir aquest altre espectacle carregat d’autèntiques estrelles i damunt endebades? Els planetaris, llocs on s’imparteix astronomia, no han de ser l’única reserva per poder contemplar els estels. Aquests han de ser considerats dins de tot el seu entorn, a cel obert. És així com s’entén que el mot -cel- ve del llatí caelum, cisell, el que està ben traçat, ben esculpit.

El 16 de maig del 2001, el Parlament de Catalunya aprovà la llei per reduir la contaminació lumínica. Però abans, els primers ajuntaments dins l’Estat espanyol que s’involucraren en aquesta lluita foren els de Tàrrega i Figueres. A principis de l’any passat el Parlament de la República Txeca declarà el seu país “respectuós amb el cel nocturn”. El 29 de maig del 2002 el departament de Ciències Experimentals de la Universitat Jaume I de Castelló, junt amb molts dels seus conciutadans, signaren un manifest amb un protocol de normatives per reduir l’impacte lumínic i el balafiament energètic i preservar, així, la qualitat del cel als nuclis urbans del País Valencià.

Un clar exemple d’aberració lumínica són els fanals globus (popularment coneguts com xupa-xups) sense gaire projecció a terra; quasi el 70 per cent d’aquests fotons artificials es dilueixen al cel. Tal vegada encara hi hagi regidors d’Urbanisme que no s’hagin assabentat que els avions utilitzen altres sistemes de navegació nocturna. Encara s’entén menys que des de l’administració local i autonòmica no es promoga l’ús més avantatjós de les làmpares de vapor de sodi en detriment de les làmpares de vapor de mercuri i les d’halogenurs metàl·lics, tant per a la seva utilització en l’enllumenat públic com per a zones industrials, ports i aeroports.

Les primeres són les menys contaminants, de llum groga i monocromàtica, i emet sols dins de l’espectre visible. Les segones, de llum blanca i blavosa, presenten emissions en l’espectre ultraviolat, a més de tenir components molt contaminants. Molts polítics locals menyspreen aquesta problemàtica mediambiental pel fet mateix que no aporta vots. Tot i així, nosaltres, que més d’una vegada pujats al terrat hem tingut l’ocurrència d’assenyalar qualsevol estel amb l’atrevit pensament que aquesta estrella pogués allotjar un sistema planetari semblant al nostre on, al mateix temps, un altre ésser intel·ligent, davall el seu cel, també estigués guaitant cap al nostre petit Sol. I així, tan llunyans, compartíem la mateixa especulació.

Són tantes coses, que continuarem compromesos davant aquesta desmesurada despesa de fotons artificials que tantes estrelles ens foten.

Avui, 15 de novembre del 2003