Jordi Carrión

Durant unes quantes dècades, el passeig de Gràcia va tenir a banda i banda, en lloc d’illes de sumptuosos edificis modernistes, fonts i jardins i vivers i teatres. Pujant des del Portal de l’Àngel, a l’esquerra veies el teatre Zarzuela, el teatre Tívoli, els Jardins del Tívoli i de la Nimfa, i a la dreta et trobaves primer amb el Criadero Municipal o el Jardí de les Delícies; després, amb la Font de Jesús, i finalment amb el gran parc, botànic i d’atraccions, de la segona meitat del segle XIX: els Camps Elisis. De tot el que va haver-hi, dels arbres i les bardisses, de les fonts i casetes de tir, dels enamorats i els lladregots, dels espais per a la música i el ball, de les ombres i els tolls, de les levites i els vestits amb volants, dels negocis frustrats i els passejos dominicals, dels rosers i els brolladors de fantasia només en queden alguns dibuixos i alguns noms: teatre Tívoli, passatge dels Camps Elisis.

El passatge dels Camps Elisis és l’únic vestigi, o més aviat el ressò d’un ressò, del gran parc de l’Eixample, abans que l’Eixample devorés els seus parcs com Saturn ho va fer amb els seus fills. Projectat per Josep Oriol Mestres, entre el 1852 i el 1881 en unes vuit illes, entre els actuals passeig de Gràcia, carrers Aragó, Rosselló i Roger de Llúria, va disposar d’unes instal·lacions i una oferta de somni, dignes del copiat París. Als teatres i les sales de ball i els restaurants i cafès, s’hi va afegir una fonda per a turistes, una ramaderia per alimentar les curses de braus, glorietes i estanys, espectacles amb cavalls i amb gimnastes i amb pallassos i amb acròbates a la plaça central. Camino pel passatge mentre miro en el mòbil gravats i fotografies que mostren parelles aparatosament mudades, ell amb barret de copa, ella amb barret d’ala ampla, que remen en el gran estany; o una muntanya russa mastodòntica, de fusta, la primera que es va instal·lar a la ciutat; o els fanals que il·luminen el ball nocturn; i els arbres, quants arbres, a l’alba, entre les restes del ball de la nit anterior, allò devia ser un concert d’ocells.

Jordi Carrión, Barcelona. Llibre dels passatges (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2017)