Jordi Badia i Pujol

només > i prou

Del mot només en trobem testimonis al segle XVI. Tanmateix, tot imitant l’ús del castellà solo, hi ha una tendència a fer servir només d’una manera aclaparadora i foragitar de la parla tot de recursos que fins no fa gaire l’enriquien. Per exemple, la construcció i prou col·locada al final d’una oració, com en aquest fragment de Josep M. de Sagarra: «Se’l menjaven les formigues, els pregadéus, els escarbatets i les estisoretes; les garses en tastaven una mica i prou» (en lloc de «…les garses només en tastaven una mica»); o tot just: «Ningú no hauria dit que la mort, feia tot just dos dies, la mort tràgica de la guerra, s’havia endut divuit persones d’aquella ciutat plena de vida» (Marià Manent); o bé així que: «Així que s’han endinsat en la cambra, Víctor surt de la seva» (Prudenci Bertrana). I, encara, tan bon punt: «Tan bon punt va sentir els batecs d’una nova vida, la noia creié que al seu voltant la realitat canviava d’aspecte i valor» (Ernest Martínez Ferrando). Hi ha, en fi, el recurs de no… sinó: «No hi ha sinó un punt indivisible que és el veritable lloc per a veure les pintures» (Manuel de Montoliu). El gramàtic Josep Ruaix diu que cal evitar unes certes combinacions considerades cacofòniques, com ara no només, que proposa de canviar per no solament o no sols: «Com podien tornar, no solament contra la voluntat del sogre, sinó enfrontats d’aquella manera amb la Sabina i el seu home?» (Maria Barbal); o sinó només, que podem canviar per sinó tan sols: «Perquè aquests historiadors no cercaven la veritat objectiva, històrica, sinó tan sols aquella que servia favorablement per a llur propòsit» (Eulàlia Duran). Només, doncs, és un mot «devorador», que ens empeny a deixar d’usar tot un seguit de construccions, ben habituals no fa gaires anys.

Jordi Badia i Pujol, Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021), pàg. 140-141