Jordi Badia i Pujol

acostumar > avesar

Si tinguéssim en compte l’antiguitat i prou, no l’hauríem pas proposada, aquesta entrada, perquè el verb acostumar el tenim documentat d’ençà del segle XIII i, en canvi, avesar no apareix escrit fins al XVI. Però ens trobem que avesar recula per imitació de la llengua dominant. I això que en castellà també hi és, avezar, però s’hi fa servir molt més acostumbrar. El verb avesar prové del llatí advitiare, que, al seu torn, deriva de vitium, ‘vici’. De manera que, fet i fet, avesar i aviciar comparteixen l’origen, malgrat que avui tinguin significats prou distints. També el trobem en occità (avesar i, en aranès, avedar), en italià (avvezzare) i en portuguès (avezar). Actualment, l’ús de avesar és sobretot reflexiu, és a dir, avesar-se: «—És veritat que de bon començament tot m’estranyava més. —És clar —diu ell—. T’hi has avesat. I tots acabarem per avesar-nos-hi si no fem res» (Manuel de Pedrolo). Tanmateix, també es pot sentir emprat amb valor transitiu, amb què indiquem que algú avesa algú altre: «Havia après de llegir i d’escriure i la meva mare m’havia avesat a dur vestits blancs» (Mercè Rodoreda). Així mateix, encara és ben viu l’adjectiu avesat, de vegades seguit d’una oració d’infinitiu: «Tres generacions avesades a començar la feina i a deixar-la; a començar-la i a vendre-la per un bocí de pa, per un càrrec de pixatinters, per un mecenatge bàsicament honorable però corruptor a la llarga» (Teresa Pàmies); i de vegades acompanyat d’un altre complement: «Tot primer me va semblar estrany que un pastor passés fred, perquè són gent avesada a la violència dels aires» ( Josep Sebastià Pons). Amb un significat semblant, però principalment amb la idea de ‘adaptar-se’, hi ha el verb fer-se: «Sense adonar-se’n, per una esquerperia que els altres prenien per un orgull inexplicable, s’havia fet a viure sol» (Alexandre Plana); «Era impossible per al comú de fer-se a la idea de la realitat de la monarquia paccionada posada a llum pels tractadistes eclesiàstics del tipus d’Eiximenis» (Jaume Vicens i Vives).

Jordi Badia i Pujol, Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021), pàg. 25-26