Jordi Badia i Pujol

Joan Coromines diu molt contundentment que la interjecció oi és «una variant d’apofonia vocàlica, amb ai, ei, ui». És a dir, que té un origen expressiu, d’alternança amb aquestes altres interjeccions. En la seva explicació, desmenteix el diccionari d’Alcover i Moll, que diu que oi procedeix del llatí hoc (‘això’), amb sentit afirmatiu —és a dir, el mateix origen que l’oc occità. Com fa sovint, Coromines els critica amb mots ben durs: «Ja per raons fonètiques és doncs increïble que hoc pogués donar oi, exclamació, com s’ha dit algunes vegades i repeteix l’Alcover-Moll. Tot l’article oi d’aquest diccionari està viciat i girat de cap per avall per obeir a aquest prejudici etimològic».

La primera referència que hem trobat d’aquest oi interrogatiu és del 1876:

—Noya, he renyit ab don Mateu.
—Jo també ¿oy? (Marçal Busquets).

Però abans d’aquest exemple, en trobem qui-sap-los en què oi és una interjecció exclamativa, no pas interrogativa. La primera és de quaranta anys abans, de manera que hem de considerar que aquest oi que expressa ‘sorpresa, admiració’ és un precedent del que serveix per a confirmar alguna cosa:

¡Oy! ¡Jesus! com se ha mudat! ¡no l’ conech, com hi ha mon! (Josep Robrenyo).

Però, sens dubte, avui dia oi s’empra sobretot per demanar la confirmació d’allò que s’acaba de dir. En veiem milers d’exemples en autors tant del segle XIX, com del segle XX, com del XXI:

¡Oh! ¡Ara’m recordo de quant váres posar la primera! ¡Que mòna! ¡Que mòna qu’era! ¿Oy Roch? (Frederic Soler).

Manel, maco! Oi que ens faràs el pessebre? Díga’ns que sí, que t’estimarem (Jaume Raventós).

Si et dóna el telèfon o el Facebook perquè has sigut molt pesat però després no respon els missatges o et bloqueja, és que no. Tot això és força de sentit comú, oi? (Bel Olid).

És usada sobretot en el català central, però ha tingut influència en autors de tots els altres parlars:

Ai, fillet, no saps com t’estimo! Sabia que ho aconseguiries. És això el que buscaves, oi? Té, preciós (Isabel-Clara Simó).

Què dius ara? Nosaltres som els colonitzadors, oi? (Joan-Daniel Bezsonoff).

Però oi que sents dintre el cor el suau ardor de la flama divina, que et diu: «Dóna’m la teva vida i jo et donaré el cel»? (Blai Bonet).

Ja sabia, oi?, com era. A l’Òscar, se li havia esmunyit a la prèdica l’amargura pel comportament del Genís (Jesús Moncada).

Hi ha una expressió amb el mateix valor que oi?, que és fa?, o bé no fa?. Coromines explica que és molt viu a l’Empordà, al Rosselló i a l’Alta Cerdanya, i ens n’ofereix aquest exemple:

De aquí en avant sereu bons amichs ab en Peret: no fa? (Joaquim Riera i Bertran).

Sovint trobem la locució d’aprovació oi tant, també amb la forma oh i tant (no s’ha acabat d’aclarir quina és la forma preferible,
o bé si ho són totes dues):

—Que ben cardada vas, nena!
—Que es nota?
—Oi tant (Terenci Moix).

Sí que portes caca. Oh i tant si en portes… (Empar Moliner).

Jordi Badia i Pujol, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles (Barcelona: Rosa dels Vents, 2023), pàg. 242-244