Joan Triadú

Molts anys després, a casa de Josep M. Folch i Torres, al carrer de Provença, el seu fill Ramon, l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa, em deixà fer-hi un curs de català. En aquell saló hi havia tota una vida, però no hi havia cap pissarra. En portà una Josep M. Ainaud, treta de l’acadèmia d’un militant del Front Nacional, Pere Vegué.

Com he dit més d’un cop, Josep M. Folch i Torres va fer més que ningú per a la popularització del català durant el segle XX, mentre li ho van permetre. Perquè, en primer lloc, escrivia molt bé. Va demostrar també amb més eficàcia quantitativa que cap altre escriptor que l’anomenat «català d’en Fabra» era apte per a tota mena de lectors i funcionava amb una efectivitat tan ben assumida que ningú no s’adonava que llegia o sentia la seva llengua passada pel sedàs del mestre i per l’aplicació de l’excel·lent deixeble. Amb la seva prosa narrativa, tan àgil com cap altra, tan viva i alegre, amb la més sentida veu que surt de la intel·ligència, és l’autor català que va fer més, durant el que anomeno el nostre segle d’or, perquè més catalans se sentissin reconfortats i plens d’esperança en el tracte amb la seva llengua.

Durant els anys que van del final de la dictadura primoriverista a la revolta militar, la revolució i la guerra, l’obra de Folch i Torres és d’un valor inestimable, incomparable per a la difusió efectiva, persistent i entusiasta del català. La seva lectura, en mi, féu passar el català de segona llengua a primera i única de la meva vida. Vaig continuar gaudint-ne: En Patufet amb les seves «Pàgines viscudes», les novel·les d’aventures i les sentimentals, el teatre…, fins i tot quan els meus llibres ja eren Les grans esperances de Pip, Anna Karènina o Eugènia Grandet.

No vaig arribar a conèixer personalment Josep M. Folch i Torres. Potser va anar de poc, però no em vaig començar a moure una mica pel món literari fins que érem ja a la darreria de la guerra i tenia disset anys. Al Casal de la Cultura, que encara vaig arribar a freqüentar, no crec que hi anés gaire l’insigne i popular autor, aleshores en el pitjor moment de la seva vida, com ho era per a tots. No feia per a ell acudir a aquell cèntric local de la Institució de les Lletres Catalanes, malgrat que s’hi hauria pogut retrobar amb Joaquim Ruyra, el qual molts anys abans li havia escrit una carta que s’acabava així: «Us desitjo un èxit extraordinari que acabi de treure de polleguera els innombrables envejosos que teniu».

Sovint he establert un paral·lelisme entre Joaquim Ruyra i Josep M. Folch i Torres. Tots dos eren, en el fons, educadors. Escrivien per als altres. Ruyra, autor de L’educació de la inventiva, s’adreçava a tots els públics, però recordem L’idil·li d’en Temme o Una tarda per mar, del món de la preadolescència. Folch i Torres s’adreçava als més petits, sobretot en les seves peces teatrals més immarcescibles, com Els pastorets o La Ventafocs.

Ara, en novel·les com La senyoreta de Casa Just o La blanca casa de la mareselva, que ja grandot vaig llegir sense respirar, va de dret als sentiments que afloren en la primera joventut. Tots dos autors eren molt conscients del fet lingüístic.

L’adopció de la normativa per part de Folch i Torres, eminentment intel·ligent i profundament patriòtica, és un fet cabdal. Què hauria passat si, amb la immensa popularitat de la seva obra, Folch i Torres no s’hagués quadrat davant la disciplina lingüística, com un combatent al mot d’ordre?

La resposta de Folch i Torres a l’adversitat política i al rebuig intel·lectual, mentre es mantenia impertorbable l’èxit de les representacions per tot Catalunya d’Els pastorets i de La Ventafocs, consistí en la creació de la «Biblioteca Gentil», una col·lecció de novel·les d’aparició mensual que mantingué fins que el metge li digué prou. Quan floriran els ametllers, títol de la primera novel·la, assolí una difusió immediata en totes les llibreries, sense precedents en el mercat del llibre català. Alhora, tenia cura de l’aparició setmanal d’En Patufet. S’acostaven els vint-i-cinc anys de la publicació d’un setmanari que feia llegir en català no sols els subscriptors i els compradors, sinó famílies senceres. Tenint en compte la població de Catalunya i la que devia estar en condicions de llegir, ens trobem amb un fenomen sociològic incomparablement positiu, a part del seu interès literari.

Hi ha un enyor, és clar, de les novel·les breus i intenses del primitiu Folch i Torres, escrites durant els tres anys d’exili, sobretot Joan Endal. No sembla que el noucentisme fos un model vàlid per a un escriptor que entre els 25 i els 30 anys s’obria pas amb un criteri propi en la novel·lística catalana del moment (més aviat en hores baixes, malgrat Solitud, Pilar Prim i altres títols aïllats). Crec que, com per a Maragall, per al jove Folch i Torres la Setmana Tràgica va significar un cop molt dur. El seu temperament d’educador se’n devia ressentir, i potser ni estava íntimament prou convençut de les raons que el duien a escriure aquelles primeres novel·les tan notables. El sentit d’educador de Folch i Torres i el seu patriotisme el portaren a obrir-se a un públic més ampli, que de debò l’entengués i es retrobés amb el que hi ha de més sensible envers la bondat, l’ànima humana. Ho féu, més en concret, pel lema que posà a la seva obra dedicada a la joventut, de la qual tants es reien, però que al general Primo de Rivera no li féu gens de gràcia, com es va demostrar amb la prohibició governativa. El lema era Déu i pàtria.

Joan Triadú, Memòries d’un segle d’or (Barcelona: Proa, 2008)