Joan Solà

Dos articles publicats originàriament al Diari de Barcelona, desembre de 1990

1

Avui hi ha una gran desorientació al voltant d’aquesta paraula. No costa gaire de comprendre que la desorientació ve del fet que és i no és una paraula; millor dit, del fet que no era però és una paraula. Vegem-ho.

Quan tradicionalment dèiem Tanqueu la porta, si us plau, utilitzàvem una antiga construcció condicional, del tot paral·lela a la francesa s’il vous plaît. Com que el tractament de «vós» era habitual, quan aquesta construcció va deixar de sentir-se com una condicional, continuava funcionant amb la mateixa grafia encara que tenia un significat sensiblement diferent. En efecte, quan avui la utilitzem, no gosaríem pas fer una frase explícitament condicional com la següent: Tanqueu la porta, si us plau; però si no us plau, no la tanqueu. Car no és ben bé això que volem dir, sinó que si us plau és una mena d’adverbi que atenua el rigor de l’ordre o el prec que proferim: una mena de modificador adverbial, doncs; com si diguéssim: «Feu el favor de tancar la porta», «Tingueu l’amabilitat de tancar la porta».

Instal·lats a la nostra societat, de manera que s’ha de considerar irreversible, els tractaments de «tu» (abans probablement molt menys usat, per qüestions que ara no interessen; o almenys, usat sense necessitat d’atenuar el prec) i de «vostè», aquell modificador adverbial, que conté el pronom us, pot funcionar amb els pronoms vós i vosaltres, però xoca de ple amb els pronoms vostè, vostès i tu. És del tot evident que no podem acceptar frases que encara es troben aquí i allà com ara les següents: Esperi’s un moment, si us plau; Recull la targeta, si us plau; Passin per secretaria, si us plau. Aquestes frases potser produeixen encara més repulsió escrites que dites.

Hi ha d’altres casos en què aquella grafia clàssica entra en conflicte, i sempre és per la mateixa raó: que ja no és construcció sinó gramaticalització; ja no és condicional, sinó atenuant adverbial; ja no són tres mots (semàntics) sinó un. Altres casos xocants són l’estil indirecte i el vocatiu: Li va dir que hi anés, si us plau; Us va dir que hi anéssiu, si us plau; Si us plau, Pere, passa’m la sal. Tampoc no sembla gaire convincent a la vora de la primera persona del plural: Si ens en volem convèncer, pensem, si us plau, que això passa cada mes d’agost. Són casos que no podríem transformar en condicionals explícites.

Sembla que a tot arreu on s’usa la dita expressió es pronuncia habitualment «sisplau». Albert Saisset, el famós faulista rossellonès de final del segle XIX, ja escrivia (amb ortografia que modernitzo): «doneu-l’hi, sis plau». El fenomen deu ser molt antic, doncs. I, com tots els fenòmens de canvi, produeix desorientació gràfica, perquè en general els codis normatius van molt més lents que les evolucions de les llengües, i sovint els dits codis no arriben ni a esmentar certs fenòmens o no els preveuen tractament específic. Aquest és el cas de la nostra paraula. A l’entrada plaure, el diccionari de Fabra diu: «v. intr. Agradar; no desplaure. Ho farem així tant si us plau com si no us plau. Escolteu-me, si us plau! | Si us plau per força, tant si voleu com no». L’últim exemple és un modisme que no entra en les contradiccions vistes. El primer és un cas evident de construcció condicional. I el segon és el nostre: l’exemple funciona bé (aparentment) perquè hi ha un verb en forma adequada. Però el diccionari desempara el lector en els altres casos (i, per descomptat, ni en el cas que funciona, el significat no és pas el que diu el diccionari).

1-XII-1990

2

Els raonaments que vam fer l’altre dia a favor de la grafia sisplau són prou clars i convincents: per una banda, si us plau ha deixat de funcionar com a condicional; en segon lloc, ha perdut el significat d’«agradar, no desplaure» sota el qual encara el trobem al diccionari; per una altra banda, es pronuncia sense la u; i finalment, no pot funcionar més que amb tractament de «vós» o amb segona persona del plural. Si molta gent ja l’escriu així [sisplau], també és normal que aquesta grafia no agradi a algú. Les novetats acostumen a produir aversió i fins rebuig. Però avui les novetats i els canvis de tota mena són assimilats molt més de pressa que abans, i això permet de creure que aquella repugnància no seria gens difícil d’atenuar i fins d’eliminar.

Al capdavall, ningú no s’estranya que el francès tingui grafies com dorénavant (que conté almenys quatre paraules), désormais (que en conté tres), aujourd’hui (que en conté cinc i és un cas únic d’apòstrof [es troba a l’interior de la paraula]). Ja en llatí el cas que ens ocupa s’escrivia sis «si vis» («si vols»), sultis «si vultis» («si voleu»). Però no ens cal sortir de casa: el venerable gramàtic i lexicògraf Francesc de B. Moll ha escrit sempre totd’una (cas excepcional d’apòstrof, paral·lel al que hem vist en francès) i (ara, amb alguna vacil·lació) despusahir, despusanit, decapvespre, horabaixa, depressa, vetaquí, etc. I, tal com ja escrivim qui-sap-lo, un dia caldrà pensar a escriure deunidó (car Déu n’hi do és realment sorprenent per mica que vulguem admetre-ho). És ben cert, i sort n’hi ha, que la repugnància és cosa subjectiva i passatgera: Milà i Fontanals, un dels romanistes més cultes del seu moment i més coneixedors del francès, trobava desagradable, vulgar, que en català hi hagués apòstrofs (!!).

Algú ha proposat, tímidament, d’escriure la nostra paraula en la forma si’s plau o sis plau. Posats a fer, crec que és preferible reconèixer el fenomen tal com l’hem descrit i decidir-se per sisplau. Aquelles altres formes es queden a mig camí i són irregulars gràficament. Tampoc no em semblaria adequat (ni ho ha proposat ningú) siusplau (amb llicència de no pronunciar la u), car no és sinó voler i no gosar.

En canvi, no em sembla bé de fer resistència a un fenomen acomplert i voler fer marxa enrere proposant, no de reduir si us plau a la seva fonètica i significat, sinó tot al contrari, de donar-li totes les formes sintàctiques possibles, com fan alguns diccionaris molt recents: si us (o et, li, els) plau (per cert que es deixen els, que jo hi afegeixo). Ni així no solucionaríem algun dels casos exemplificats («I veníem de Ripoll perquè algú ens havia demanat, si us plau, que hi anéssim a fer un reportatge»); però repeteixo que aquest remei no és lícit lingüísticament: és fruit de l’excessiva preocupació gramatical i normativa que hem patit tots durant els últims anys. De vegades ens estimem més fer mil cabrioles o mil reticències que usar una determinada forma, perquè tots hem tingut molta por de la nostra ignorància del català i això ens ha fet arrecerar-nos o amagar el cap sota el mantell de la (real o imaginada) gramàtica.

Abans d’acabar, diguem que la nostra paraula es troba en competència amb per favor, expressió que és considerada poc genuïna en general però sobre la qual no hi ha a penes cap informació escrita i explícita (ni als diccionaris de barbarismes ni als bilingües —aquí hi ha alguna excepció— ni als monolingües), quan resulta que deu ser molt necessària en els dialectes que no coneixen l’adverbi que avui comentem.

En resum: la repugnància que algú pugui sentir per sisplau no és difícil de superar, i aquesta forma satisfaria les condicions fonètiques, sintàctiques i semàntiques en què és usada des de fa més de cent anys.

8-XII-1990

[Afegit el 1999] El DIEC no recull la forma proposada, que avui es troba usada pertot. L’usen, per exemple, Oriol Bohigas, Pere Calders, Quim Monzó, Ramon Solsona, Maria de la Pau Janer, la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona; la proposen els llibres d’estil de l’Ajuntament de Barcelona i de TV3, el mètode Digui, digui, la Guia de conversa català-alemany de Faluba i Morvay (Barcelona: La Magrana 1993), el GEC. Josep Ruaix, en canvi, la combat amb una bateria escolàstica d’arguments (Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui/2, Moià: Ruaix 1995, pàgs. 15-18). Tot plegat produeix una sensació de parturiunt montes o de santa croada contra infidels, la mateixa croada que no ens deixa escriure pim-pom ni mermelada ni encabat ni adeusiau ni passiubé ni d’altres formes esmentades al text, però sí, ves per on, vistiplau.

Articles reproduïts a Parlem-ne. Converses lingüístiques (Barcelona: Proa, 1999),
pàg. 31-35. Aquest llibre ha estat reeditat per Empúries el 2020.