Joan Solà

  

L’ordinador em subratlla la paraula del títol: no la deu reconèixer, el pobre. Com tothom (que ho sap) sap, aquesta paraula apareix a la nadala Fum, fum, fum: «A vint-i-cinc de desembre / és el dia de Nadal, / molt principal. / En sortint de les matines / farem bones restolines». Però, rodolant pels segles i lliscant pels llavis de generacions, les peces folklòriques s’estiregassen. I aquesta té variants: quan eixirem de matines, per exemple; o, en lloc de restolines, hi trobem diverses altres paraules: rostolines, escudines, escaldines, coses fines, coques fines. ¿Què passa? Doncs que la nostra paraula deu ser una paraula més o menys inventada, si tenim en compte que no consta absolutament en cap diccionari dels segles XIX-XX ni al Costumari català de Joan Amades i que només apareix un cop al Corpus de l’IEC. Aquí el que interessa és la rima: per això hi va bé qualsevol altra paraula que faci el fet, i tres de les substitutes, rostolines, escudines, escaldines, són germanes pastades de la nostra: misterioses, inventades. He furgat una mica, recorrent a col·legues generosos com Eugeni S. Reig, Xavier Fargas, Anna Gudiol, Albert Rico, Jordi Minguell, i fins he anat a raure als pous sense fons de les llistes Migjorn i Zèfir. I ara els dic el què, sense les explicacions populars (restes > restolines, etc.: no són pas restes…) i sense més agraïments, que se’m menjarien l’espai i… fins les restolines.

Les restolines eren la menja lleugera que es feia tradicionalment abans o/i després de la missa del Gall, dins mateix de l’església, al voltant d’una mica de xera i amb alguna simbomba que roncava mentre la gent se saludava i la xicalla reia enjogassada: quatre neules, uns trossets de torrons, potser un parell d’ametlles, i un porronet de ratafia. Com que es feia en aquella primeríssima hora matinal, doncs al vers hi esqueien les matines dels capellans, les quals, però, després imposaven la rima que dèiem. En algun indret la paraula encara és viva, si «viva» vol dir que la gent gran encara l’ha coneguda o que en algun ambient (religiós o d’escoltisme) s’ha anat transmetent, a cavall de la nadala o ja amb un significat una mica «evolucionat» cap a un pa amb tomàquet en taula ben parada i ornamentada i amb estufa elèctrica i potser amb copa de xampany o –quin remei!– de «cava» (ja en som, de beneits, els catalans, de deixar-nos perdre la preciosa paraula xampany!).

Els qui no coneixen el mot, això ho anomenen amb paraules més genèriques, com ara suca-mulla, torronada, xocolatada o ressopet, ressopó. El que és curiós és que el mot no aparegui en la llarguíssima descripció (unes dues-centes pàgines) que l’obra d’Amades fa dels costums dels dies 24 i 25 de desembre. Però aquesta obra és tan desgavellada… No coneixen el terme molts dels joves actuals d’arreu: mostra significativa de la rapidíssima evolució que experimenta darrerament la nostra vida diària. Doncs, au: Déu nos do unes santes festes / amb temps de fred i calor.

Publicat originàriament al suplement Cultura de l’Avui, 27 de desembre del 2007