La matèria de què ens ocupem en aquesta secció és delicada com una tasseta de la Xina, però alhora és tan engrescadora i irresistible que tothom hi posa cullerada i origina adhesions, rebutjos i dèries ben coneguts.  Aquest estiu hi ha hagut dues diguem-ne minipolèmiques a la premsa de Barcelona. Almenys un parell d’articulistes d’aquest diari [Avui] han denunciat una atzagaiada publicitària de l’alçada d’un campanar. La relliscada escandalos era pública, evidentment, i per això l’ha pogut veure molta gent i no cal que ens hi referim amb púdiques discrecions. Deia «Equip Fortuna sap a tu». Realment és un dels casos més inexplicables però alhora més alarmants que hem pogut veure en publicitat. Alarmants per dues raons: per la inconsciència que representa, amb tots els etcèteres que vulguin, i perquè potser també revela una simple i crua realitat: la qualitat del català que molts ciutadans de Catalunya posseeixen. Encara s’hi poden afegir altres matisos: la major part de frases publicitàries s’inventen en castellà, i després algun tuca hi passa el drap de la pols. ¿No saben què son els tuques? En moltes oficines, empreses o ajuntaments hi ha algú al qual els altres demanen de manera enfadosa i amb tota la cara: «Escolta, tu que saps català, fes-me un cop d’ull a aquest paper».

Joan Solà, «Dèries» (fragment). Publicat originalment a l’Avui el 21-ix-1995,
reproduït a Parlem-ne. Converses lingüístiques (Barcelona: Proa, 1999)