Joan Solà

Encara ressonen els actes que es van fer quan Coromines (1905-1997) ens va deixar, i ara se’n faran d’altres. Poca cosa podem afegir al que ja sap, o hauria de saber, tothom. Jo avui tocaré un aspecte que se’m fa especialment significatiu: l’emoció d’aquest altíssim científic davant l’objecte d’estudi, quan aquest objecte és la seva llengua i la seva pàtria. S’ha dit més d’una vegada (i ho va advertir Joan Sales ben d’hora) que Coromines és un dels escriptors moderns més subtils, agradables i primmirats: utilitza personalment i amb gran complaença aquelles paraules que coneix del seu vagar pel món dels pastors i els pescadors, per les muntanyes, les valls i els rius de tota la terra catalana. A part això, els seus diccionaris són literalment farcits de versos, que cita sovint pel simple delit d’assaborir-los. Algun cop els versos són d’ell mateix i confia que el lector ho detectarà. Ara i adés van juntes totes dues coses, la seva prosa poètica i els versos. Vegem-ho.

Tot donant voltes a l’etimologia de Canigó: “No anaven tan lluny de la versemblança tipificadora els observadors precursors del toponimista, quan hi veien la blancor esclatant, damunt les terres ocres i les teulades rogenques de l’alt Rosselló o la d’aquelles pinoses a garró del gegant: «Torres de vori clar, columnes de puresa / blanques divinitats, / retallant en el cel hivernen llur nuesa!» (oh Pons!). En va somriu el saberudet [Pere] Vidal d’aquell llatinista retardat que hi veia un canum jugum d’enlluernadora blancor, sense més aliatge (excipient d’humanista) que el qualificatiu de cim (jugum)” (OnCat, III, 240).

Per al riu Túria recorda “un bell hexàmetre” de Claudià: “«floribus et roseis / formosus Turia ripis» (‘el formós Túria florit dels marges rogencs’)” (OnCat, VII: 369). Per a gemat: “Però és clar que el record que s’imposa a tothom és el dels versos dolcíssims: «Muntanyes de Canigó, / fresques sou i regalades, / sobretot ara a l’estiu / que les aigües són gemades». Pugem o jaiem per les boscúries de Balaig o de la baixa Cadí (per avall de Merialles): al mig d’aquella forra fresca i luxuriant, sentint com corren pertot uns dolls, a glopades, d’aigua claferta de fullam, i pètals de neret, i satalies, i birbillejant de volves i guspires de sol: gemadíssima la vall, ¿què són les aigües?Gemades, és clar, com tota ella, i la frescor n’augmenta la delícia per al pastor o el caminant” (DECat, IV: 453).

Per il·lustrar el mot capvespral, al capvespre de la seva llarga, feixuga i fecunda vida (i al final del seu diccionari, 1991), inclou aquests versos propis, dedicats a la seva esposa i al poble on vivia: “Venturós és aquell qui té casa que sura, / més sortós qui en el port troba dona segura, / i una mà provident, quan s’atansa vellura, / que la panera li ompli de fruita d’or madura; / si el destí m’ha fadat a espargir per nous mons / l’agredolça llavor del saber, tu no et dóns! / si els vents i el tirà pàl·lid, com brava mar de fons, / m’empenyen de ma pàtria cap a altres horitzons: / que ara, al vent capvespral, l’esquellam ja retruny / dels ramats que davallen de les comes del lluny, / quan ja, a l’altre vessant, llambreguem l’estuari / que tot riu engoleix, TORNAREM a la cleda, / a acabar de la vida errabunda el calvari, / pels soleis i estepars d’una clement Pineda” (DECat, IX: 188).

Un dels versos més bells dels nostres poetes és segurament aquest de Joan Sales, 1940 (del qual, per cert, s’acaba de traduir al castellà Incerta glòria), amb què il·lustra primavera: “Uns homes joves, defensant Catalunya en el front d’Aragó, «begueren d’un sol glop totes les primaveres»” (DECat, VI: 816; i VIII: frontispici). Deuen haver observat com, de passada, qualifica els poetes (“oh [Josep Sebastià] Pons!”) o els versos (“bell”, “dolcíssim”). Coromines volia que els seus lectors fruïssin, com ell, de la llengua, no pas tan sols que en sabessin la veritat científica.

Publicat originàriament al suplement Cultura de l’Avui, 17 de març del 2005