PARLEM-NE

Barata

Joan Solà

Per Sant Jordi els vaig parlar de la preposició barata. Avui hi torno. Pel que en sabem, l’àmbit d’ús d’aquesta preposició va de la Marina Baixa i la regió d’Alcoi fins a les terres de l’Ebre. I deunidó el que en sabem a hores d’ara, gràcies a tres investigadors del País Valencià: Eugeni S. Reig (Valencià en perill d’extinció, València 1999, edició de l’autor, obra excel·lent per la metodologia, per la claredat i per la quantitat d’informació), Miquel Boronat (que elabora unes fitxes lingüístiques i les publica a internet: les trobareu a l’adreça http://www.reocities.com/golls.geo i podreu consultar la corresponent a barata) i Abelard Saragossà (que ha fet un estudi tècnic d’aquesta preposició, de moment inèdit). Es planteja la qüestió de saber si cal escriure barata o bé barat a: als exemples recollits trobem totes dues formes. Vegem primer com funciona aquesta partícula. Dora havia fet aquell dia per vore-la, barat a res, una hora de metro (Josep Lozano i Lerma). Pràxedes ens assegura que no cobrava cap jornal barat a fer d’ermitana (Aureli Querol Andrés). El monarca valencià tornarà a fer donació de l’alqueria , però esta volta […] barat a la propietat de Russafa (Òscar Ballester Giner). Barata arreglar-me el vestit, la vaig convidar a vore les entrades des del balcó de ma casa (Eugeni S. Reig). Si manteniu i useu la dualitat mig i mitjan, obtindreu molts guanys, i tot això barata cap perjuí (Abelard Saragossà). Els hierofants acceptaven en nom de la deessa les ofrenes de flors i blat, barata glops zelosament mesurats d’un beuratge que consistia en una barreja d’aigua tèrbola del riu, farina i menta (autor no precisat). Donar les còses barata cansons equival […] a vendre una còsa molt barata o casi debàes (Martí Gadea, lexicògraf, 1912).

COROMINES, REIG, PASCUAL I VALOR

Aquest ús només consta avui als diccionaris de Coromines, de Reig (el llibre esmentat), de Vicent Pascual (Diccionari valencià-castellà, 1987) i d’Enric Valor (Diccionari escolar de la llengua, 1990). Saragossà fa la història de la partícula i en proposa la grafia aglutinada, opinió que comparteixo. Antigament teníem el verb baratar (‘canviar una cosa per una altra’), del qual va derivar el nom barata (‘acte de baratar’), que ha perdurat més o menys fins avui al territori esmentat més amunt («quan algú té moltes ganes de fer o de tindre alguna cosa, li diuen: En tens més ganes que un gitano de fer una barata», Reig). Hi havia també el nom masculí barat (‘canvi fraudulent’), però tenien significats massa semblants i el masculí va desaparèixer. El castellà va crear l’adjectiu barato, que nosaltres vam adoptar al segle XVI, amb aquesta forma (molt generalitzada) o bé amb la forma catalanitzada barat. No sembla que l’adjectiu es relacioni amb la nostra preposició. Tot fa suposar que la preposició va derivar de la locució a (o en) barata de ‘a canvi de’, que encara deu ser viva (Li he donat dos melons i una marraixeta d’oli a barata de netejar-me el jardí, Reig). Al meu poble, Bell-lloc d’Urgell, fa seixanta anys passava un venedor ambulant que oferia «taronges, mandarines, plats de pisa, escombres… a barato de draps i ferro vell». ¿Per què a barato i no a barata? Potser perquè allà el nom no havia perdurat i hi havia encreuament amb l’esmentat adjectiu (que, efectivament, es pronunciava barato). El procés coincideix amb el que veiem amb el nom vora (la vora d’un riu, d’un vestit), que ha originat la locució prepositiva a la vora de i finalment la preposició vora. En tots dos casos la preposició pot conservar el seu valor semàntic nominal originari (passejar vora el riu, donar una cosa barata una altra) o no conservar-lo (haver-hi vora mil persones, obtenir molts guanys barata cap perjuí). I un diccionari que recollís la nostra preposició hauria de recollir totes dues possibilitats.

Publicat originalment a l’Avui, 10 de juliol del 2004