Joan-Lluís Lluís

Quan els déus van sentir-se cansats d’haver de treballar per viure, van queixar-se al pare de tots ells, Enlil, i li van demanar de trobar una solució que els permetés gaudir millor de la seva divinitat. Cedint a aquests precs unànimes dels déus (que, en aquells temps, eren centenars), Enlil va crear els humans, nascuts, per tant, de l’essència de la ganduleria divina, i destinats a haver de pencar per sustentar-los i, si podien, arreplegar algunes engrunes per a ells mateixos. Enlil va pensar que els humans treballarien millor si les engrunes fossin diverses i, per això, els va dotar de la facultat d’invenció. És així com, a poc a poc, els humans van organitzar-se i, de tan vasta com era la seva organització, van inventar l’administració, únic aparell capaç de controlar el vaivé d’engrunes. I és per això que, fa una mica més de cinc mil anys, entre dos rius anomenats Tigris i Eufrates, sota el cel de l’Iraq actual, va néixer la primera escriptura.

Els sumeris i els accadis, que es van succeir al mateix territori, ens han llegat la primera mostra no volàtil del llenguatge dels éssers humans. Podria semblar que les troballes arqueològiques de sumeri o d’accadi són escasses, fragments disseminats d’una memòria a frec d’oblit, i és veritat que el volum total del que s’ha trobat és una part infinitesimal del conjunt del que pot haver estat escrit. Però és un volum impressionant: mig milió de mostres d’escriptura, des d’alguns signes fins a veritables compendis del saber de l’època, gairebé tots gravats en suport de fang assecat al sol o al forn.

A Babilònia, doncs, hi va néixer l’escriptura, identificable per aquelles formes de clau tan característiques. Formada a partir de dibuixos cada vegada més simplificats, l’escriptura com a tal va existir quan els escribes van adonar-se que un signe podia tenir diversos sentits. Que es passava de l’objecte al so. Així, per exemple, en sumeri, ti significava «fletxa», però també «vida» i, per tant, dibuixar una fletxa podia induir a parlar de vida, segons el context, precisat per un element gràfic específic. I el mateix signe de la fletxa —sempre ti— podia precedir el signe d’una canya —gi— i equivaler a un tercer element, tigi: «tambor»… Els objectes dibuixats esdevenien síl·labes.

És clar, l’aprenentatge de l’escriptura i de la lectura era un saber opac, reservat a una casta minoritària, feta de savis i de tècnics, de la qual estaven exclosos fins i tot els reis. S’han retrobat uns versos que enalteixen la funció d’escriba: «L’ofici d’escriba és la mare de l’eloqüència, el pare del saber. Una delícia de la qual no ens saciem mai. No és de fàcil accés, però, una vegada adquirit, ja no cal passar ànsia, t’enriqueix ». Posats a escriure tot el que es podia escriure, els sumeris i, sobretot, els accadis, van començar a escriure els seus mites. La literatura escrita va néixer allà, també, i es considera —emprant una terminologia moderna— que la primera «novel·la» va ser escrita en accadi, fa uns tres mil vuit-cents anys. El Poema de Gilgamesh narra les aventures del rei d’Uruk, heroi sobrehumà les peripècies del qual van tenir ecos dins la mitologia grega (Heraklès) i l’Antic Testament (el Diluvi). Ha estat traduït en català per Lluís Feliu Mateu i Adelina Millet Albà: «L’altívol Gilgamesh, perfecte, terrible, el qui va obrir les vies de les muntanyes, el qui va excavar pous a la falda dels turons, el qui va creuar el mar, l’ample oceà, fins on surt el sol…».  

 Joan-Lluís Lluís, A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011)

Publicat originalment a Presència