Joan Josep Cardona Ivars

En els inicis la camiseta imperi no gaudí d’èxit pel nostre rodal. No cal més que mirar les velles fotos de pansers fetes per Ignasi Cervera i observar com, en el rigor estiuenc, des dels prohoms fins a l’honest cavador, tots porten severes camisetes interiors de mànega llarga. Caldria esperar una mica més i veure com Agustí Centelles retrata els guàrdies d’assalt, fusell al braç, disparant rere un cavall mort als carrers de la Barcelona revoltada l’any 36. Era la calda de juliol, i el fervor del combat despullava els eficients guardians de l’ordre. Segurament eixa visió proletària i ferotge li va donar mala fama a la camiseta imperi. La remissió ens va vindre pel camí de la pantalla cinematogràfica, que ens mostrà un Paul Newman en El llarg i càlid estiu abillat amb la camiseta imperi. Eixa escena després volia ser imitada pel massís de la raça local. Però en ells dona un espectable trist i lamentable. Una panxa arrossera no era el mateix. Disculpem la situació. Una cosa és ser i l’altra aparentar, i a més la cosa estava compromesa. L’alimentació del moment es basava en molta fècula, i això, segons els entesos en estètica corporal, té uns efectes demolidors.

Joan Josep Cardona Ivars, En gris marengo (Barcelona: Llibres del Tramuntanal, 2017), pàg. 59-60

ℵ

El diccionari inclou la camiseta i la samarreta, que semblen sinònimes però no ho són. La camiseta la porta el fill, és de marca, ajustada i sexi. La samarreta la portem els pares, és del mercat, talla XL i ens queda fatal.

[…] Segons la mitologia de Hollywood, aquesta peça va formar part de la roba interior masculina fins al 1951. Aquell any es va estrenar Un tramvia anomenat desig, d’Elia Kazan, on s’exhibeixen per primera vegada els atractius eròtics de la samarreta. En efecte, Marlon Brando hi apareix amb diferents modalitats de samarreta imperi —tant neta com bruta— i T-shirt —sencera i també esparracada. Des d’aquell any, la samarreta, sobretot sense mànigues, s’ha portat fora de casa i fins i tot en actes públics, sovint vinculada al desig.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 313, 314