Tanmateix. En l’origen el significat fou, d’acord amb els dels termes de composició: ‘altre tant, en el mateix nombre’. […] El sentit evolucionà cap al que explica en primer lloc del DFa. «que una cosa és lògic que ocorri» (contra certes aparences) «tanmateix ha vingut: ja us ho deia jo que res no l’en privaria»; «que una cosa ha d’ésser perquè en resulti explicable una altra: com has gosat fer-ho, tanmateix ets un barra». Amb matisos anàlegs a aquests és molt viu en cat. central i a les Illes, sobretot en l’ús col·loquial («tanmateix marxes demà?», «tanmateix m’hagueres pogut avisar!»): […] «alguna vehina ’ls pregunta si tanmateix lo noy serà sacerdot», EmVilanova (Plorant y Rient). «—Encara ’ns el menjarem plegats —deia jo, i al veure que tant mateix no tornaves, ni pensaments, me’l vaig vendre per Pasqua», Coromines (Presons Im.). «De què estau tristos? — Si ho estau de que haja trobat més rims que vosaltres, tanmateix no m’estimau gayre», Verdaguer (1888).

A les Illes, però, a Mallorca i a totes, tot mantenint-se en aqueixa direcció ha restat més a la vora del sentit primitiu, si bé no expressant quantitat, sinó intensitat o certitud: ha esdevingut doncs expressió de la idea de ‘en el mateix grau (de certesa, de veritat)’; vulgarment sovint s’abreuja com tateix: «Estimada matau-mê, / que ta’teix m’he de morir, / i al menos podreu dir / que haureu passat aqueix pler» (Cobles Amoroses) […].

Sobretot és freqüent allà tanmateix no, que té el sentit de ‘igualment’, ‘no deixant de ser una cosa’: «Per Déu, que el metge no venga… / Tanmateix no em curarà: / per malalties que entenga / la meva no l’entendrà», MrnAguiló c. 1848-50. «Un dia se determinà d’anar a veure es germà i sa dona li va dir: —No hi vages, que tanmateix no te darà res», Rond. de Lluís Salvador. Igual a Menorca: «Al·lotes, voltros teniu / sa pipa i es tabac meu: / dau-me’ls, per amor de Déu, / tant mateix no us ne serviu», Camps Merc.

Des de c. 1920 el mot s’ha usat molt en català literari amb el sentit netament adversatiu de ll. tamen, angl. notwithstanding, yet, fr. néanmoins, it. nondimeno, cast. sin embargo i l’internacional no obstant. […]

Comencem per observar que el pas de l’altra accepció, la col·loquial, a l’adversativa, és natural, és un pendent existent, quasi inevitable; el fr. quand même, p. ex., ha tingut la mateixa evolució, car partint d’allò altre, avui significa sobretot el mateix que néanmoins; també tout de même.

Més hi ha. A les Illes mateixes s’ha passat sovint, del tot (o, en algun cas gairebé del tot), al sentit adversatiu del ll. tamen. Hi estem arribant ja en casos com els següents: «Es germà se n’havia d’anar a viatge, i va demanar a sa criada, que li deien N’Esclaveta: —Esclaveta, què vols?— Ella li digué que tanmateix no li duria lo que voldria», Arx. Ll. Salvador. En altres casos de Mall. mateix ja s’hi ha arribat. «Per alerta que m’estigues, / tanmateix t’enganaré» (Moll, Amoroses) […].

• Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VIII, entrada tant, pàg. 277