XUETA o XUETÓ, ‘descendent de jueu mallorquí convers’. Hi ha molt de bo en l’al·legat d’AlcM [Alcover-Moll, DCVB] a favor de la suposició que aquestes designacions vénen de juetó derivat de jueu, i en aquesta tesi hi ha bastant de cert; per tant hi remetem sense repetir-ho ni resumir-ho més. Però hauria estat més convincent si hagués dit que tant aquesta teoria, com la general que en fa un derivat de xuia (XULLA) (que hem admès tots, començant per En Moll, AORBB III, 1930, 70) —com a retret sarcàstic al qui repugna menjar porc, contra els antics preceptes, amb l’eloqüent paral·lel del cast. MARRANO (pròpiament ‘carn prohibida’)— són veritat, no aquesta o aquella, sinó totes dues. Xueta deu venir d’això i juetó d’allò, sinó que després s’han barrejat del tot l’una i l’altra denominació, influenciant-se fonèticament.

L’argument que xuetó té ús predominant sobre xueta, no es pot acceptar, car almenys fora de Mallorca no és conegut sinó aquest, i ho és molt; és una arma de dos tallants, car puix que xueta solament es pot haver propagat des de l’Illa, si la diferència significa alguna cosa, més aviat ha de ser a favor de l’antiguitat de xueta, que a Mall. pot haver perdut terreny des del temps en què es va difondre l’altre. Altrament és aventurat i quasi desesperat desitjar que es facin judicis desapassionats sobre aquesta qüestió a Mallorca; on la tristíssima actitud racista va fer encara enormes estralls en el S. XIX, i no ha cessat de fer mal encara en el nostre segle. Val a dir que si va causar tants desastres com la pèrdua per al nostre país de l’admirable poeta i paraulista Mn. Josep Tarongí, potser també tingué alguna bona repercussió (la gegantesca figura de Marian Aguiló potser ens en podria dir alguna cosa). Cf. el magnífic i modèlic llibre de Miquel Forteza, Els descendents dels jueus conversos de Mallorca, Palma, eds. JMascaró i Passarius, 1966. Xuetada. Xueteria. Xuetim. Xuetonada.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana,
vol. IX, pàg. 599-600, entrada xueta

ℵ

Ariel Serra, autor de la novel·la Liorna i subscriptor de Rodamots, ens ha fet arribar aquesta conversa amb Neus Picó (al voltant de Liorna i publicada originàriament al Diari de Balears el 21 d’abril del 2024), d’on extractem aquestes puntualitzacions sobre l’origen dels mots xueta i xuetó:

Jo no conec cap esment del mot xueta (de fet, xuieta, al primer document on la paraula fa acte de presència) anterior a 1688. Alguns diuen que el mot xueta ve de jueu, passant pel diminutiu xuetó, que diuen que ve d’un altre diminutiu pràcticament introbable, juetó, i aquí tendríem, per tant, la relació de xueta amb jueu. Però no hi ha cap paraula que procedeixi d’un diminutiu de si mateixa. Tot plegat ens ho han fet massa embullat.

El mot xuetó es va fer molt popular perquè els nins xuetes jugaven amb els altres nins de llur redol, tots junts, i al final majors i infants els varen acabar dient xuetons a tots tota la vida, perquè tal vegada trobaven que dir directament xueta era massa ferest, i els mateixos xuetes s’acabaren aplicant el diminutiu, xuetó.

La paraula jueu no es feia servir gens a la Mallorca del segle desset, ni tampoc després, així que mal pot venir, el mot xueta, de la paraula jueu. Com en deia, la gent? I do’ en deia… judio, pronunciat amb jota catalana, palatal fricativa sonora.

La paraula judio, és clar, és castellana, i a Mallorca s’ha conservat amb la pronúncia que tenia en el castellà del segle setze, o potser encara, també, del desset, amb la mateixa jota que hi ha a jueu. És un fet que trob d’allò més interessant. Les forces repressives varen procurar que desaparegués la paraula catalana jueu, i la varen substituir per judio i, més tard, per xueta, que naturalment és un insult derivat de xulla, tant si els anomenats així en fregien i menjaven davant de tothom com si no la podien sofrir, perquè als perseguits no se’ls demana mai l’opinió.