guineu [s. XIII]; mot original del català, d’origen incert, el gui- inicial suposa germanisme; d’altra banda, com que el gènere femení de guineu, i la singular terminació -eu, només poden venir de la terminació germànica -hild —que és típica de noms de persona femenins—, ens veiem conduïts a identificar-lo amb el nom germànic Winidhild; es tracta d’un nom poc corrent, però famosíssim a la Catalunya comtal, i puix que guilla [s. XIII] correspon també a un nom de dona germànic Wisila o Wisilo (f. en gòtic), podem creure que es tracta d’aquests noms de dona; probablement no és casual el fet que coincideixin l’un i l’altre amb el nom de dues comtesses cèlebres: Winidhild, la muller de Guifre I, fundador de Casal de Barcelona, i Wisila, la muller del comte Guifre I de Cerdanya (comtat que comprengué Conflent, Berguedà, etc.), en curiosa coincidència amb les regions on són populars respectivament l’un i l’altre terme, cosa que pot explicar que precisament en elles es tingués la idea d’aplicar aquests pseudònims a l’animal, prenent-los com a símbol de la prudència i astúcia femenines.

• Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016), pàg. 264