De refránher, en el sentit, que també tenia, de ‘repetir’ i ‘modular’ es derivà l’occità antic refranh, que de primer apareix només amb el sentit de ‘tornada’ (cast. estribillo), i de l’occità va passar al francès refrain (on s’ha mantingut aquesta accepció fins avui), i al castellà refrán [s. xiii?, princ. s. xiv], on també tingué inicialment aquesta accepció. En català (on en part pogué ser derivat autòcton del català antic refrànyer, però en tot cas estigué influït per l’ús occità dels trobadors), trobem també refrany amb el sentit propi de ‘tornada’ en textos aprovençalats de l’època trobadoresca, i així el defineix encara L. d’Aversó en el seu Torcimany, c. 1390 («respons o responedor en la dança»). La idea de ‘repetició’ conduïa tant a la noció de ‘tornada en cobles’ com a la de ‘proverbi que hom va repetint’; potser en part per això, i sembla que sobretot perquè no era rar que les tornades o «estribillos» consistissin precisament en adagis (en castellà es digué també fabrilla, fazaña, enxiemplo per ‘adagi’), el mot acabà per significar ‘adagi, proverbi’, tant en castellà [ja sovint en el s. xv] com en la nostra llengua.

• Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IV, pàg. 158