Maldar, ‘esforçar-se penosament’, ‘bregar’, mot peculiar del català i a penes conegut abans del segle xix, d’origen incert; coincideix considerablement amb meldar, que apareix en el dialecte judaic de totes les llengües romàniques medievals, amb un sentit que va des de ‘estudiar’ a ‘meditar’, ‘ensenyar’ i ‘llegir (en hebreu)’, el qual es creu que vingui del grec μελετάω ‘jo faig exercicis’, ‘declamo’ (i després ‘llegeixo, estudio la llei’); des del sentit de ‘estudiar’ s’hauria passat a ‘esforçar-se per quelcom’, cosa versemblant, a desgrat de la raresa de l’ingrés de mots judaics en el català comú; tanmateix, encara que sigui la teoria més probable, dubtem, per aquesta i per altres raons, car ni tan sols és ben segura la provinença grega del mot judaic vista la presència d’un homònim mald- ‘pregar’, ‘orar’, en diverses llengües indoeuropees orientals tant o més antigues que el grec. 1.ª doc.: 1805, Belv., se’n cita també un cas que sembla de c. al s. xvi, i dos de fi del xiv, un d’ells en un text judaic però amb el significat del català modern, i un altre de cristià però d’autenticitat dubtosa.

• Joan Coromines, entrada maldar, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. V, pàg. 389