PALANGANA, ‘rentamans’, i a les Illes ‘plata, safata’, mot comú a les tres llengües romàniques hispàniques, d’origen incert; com que els atuells designats amb aquest nom no tenen relació amb palanques, i per tant no es veu en quina forma es podria derivar d’aquest mot, potser prové d’un hisp.-llatí *palagana, nom de les gavetes, bacins o conques que usaven els cercadors d’or per garbellar-hi les arenes auríferes, derivat de l’ibèric palaga ‘engruneta o bocinet d’or’; etimologia dubtosa per la data tardana en què pertot apareix el mot palangana. □ 1.ª doc.: català, 1706; castellà, 1642; portuguès, princ. S. xviii; però des del català degué passar a Sardenya i Sicília cap als Ss. xv-xvi o àdhuc abans.

[…]  
   
Alguns valencians han manifestat dubtes sobre la legitimitat del mot; en particular l’amic Giner i March insisteix a negar-la: és perquè allà té un poderós concurrent en safa, arabisme certament arrelat i de legitimitat indiscutible en l’ús valencià, per més que no es conegui ni s’entengui en el Principat, a les Illes etc.; mentre que no és castellà; i justament s’escau que palangana, -cana, tot i el seu ús limitat en el domini lingüístic central d’Espanya, està en ús entre els valencians de llenguatge xurro; però deduir del valencianisme de safa, certament inatacable, que el seu concurrent, de sentit no ben igual, no sigui autòcton, és agafar el rave per les fulles. Potser no és ell l’únic, car Enric Valor en les seves acotacions al seu exemplar personal del D.Fabra, posava al marge de palangana «és castellà?». Però encara menys és general allà el repudi de palangana: Ferrer Pastor l’inclogué en el seu diccionari (no gens indulgent amb els castellanismes) i Giner i March, que tant l’assessorava, no aconseguí fer-l’hi treure.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, p. 185, 186