Segueix avui essent el nom general, en la llengua popular i en la literària, de l’estesa d’aigua circumdada de terra, sigui mitjana o gran (si és petita, en català, és estanyol), llevat només de les vastes concentracions d’aigua dels Alps, Rússia, Amèrica, Àfrica (en terra nostra no n’hi ha), úniques a les quals es pot aplicar en català el llatinisme llac; la gent ciutadana que allò ho anomena llac (o lago!) comet un greu barbarisme: en dir, p. ex., els llacs dels Pirineus; un estrangerisme, per calc del castellà i el francès, que traeix, ultra la ignorància, lamentable menyspreu i falta de respecte per la nostra llengua.

• Joan Coromines, entrada estany, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III, pàg. 750