broc [1284] ‘punta de branca’, ‘canonet per on s’aboca un líquid’; comú al català i la llengua d’oc, del mateix origen que broca [fi s. XIII], nom de diversos objectes punxents o punxeguts, també comú al català i l’occità, i així mateix fr. broche, i it. dial. brocco, brocca, és un mot que degué existir ja regionalment en llatí vulgar, d’origen incert, probablement cèltic, amb el sentit de ‘punxegut’: ll. vg. broccus, brocca, aplicat a la persona de dents prominents.

Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016), pàg. 78
 

ℵ

 
brocs  pl.  Romanços, raons capcioses, coses sense substància (pir-or., or.); cast. cuentos, chismes. «No estar per brocs»: no estar dispost a perdre temps en coses fútils, o a escoltar raons foradades o excuses vanes. «Home de pocs brocs»: home que no va de compliments ni contemplacions. «No estar de brocs»: no estar per festes. «No em vingueu amb brocs» o «No vull brocs»: ho diuen per manifestar que no s’està dispost a escoltar romanços. «Estar per molts brocs»: insistir molt en una cosa vana o capritxosa. L’home de la destral no està per brochs, Girbal Oratjol 48. Sense la voluntat decidida i l’esperit de domini de l’home que no està per brocs i menja un bistec, Carner Bonh. 38.

A.M. Alcover i F. de B. Moll, Diccionari català valencià balear, entrada broc