AMO, ‘mestre, principal, propietari’, extret de l’antic i dialectal ama ‘dida’ i ‘mestressa’, que prové de l’hispano-llatí amma ‘dida’, mot infantil, de creació expressiva; ama i amo semblen ser mots presos del mossàrab i aragonès, on tenien ús tan general com en castellà; amo s’ha generalitzat després en la llengua partint de l’ús valencià i nàutic, perquè tenia sobre el català antic senyor i mestre, l’avantatge d’evitar els usos ambigus d’aquests mots, de ser una expressió més respectuosa que el segon i més popular que tots dos, i molt viva entre la gent de servei i els mariners. 1.ª doc.: ama, 1354; amo, també en el s. XIV.
A diferència d’ama, que solament ha pres fortes arrels pròpies en terres valencianes, amo s’ha convertit en català en un dels mots constants i ferms de la llengua. I això no arrenca pas d’ahir.
Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I, entrada amo, p. 281

Comentaris recents
xip
De fet, els anglesos de les nostres "xips" en diue...
xip
No crec que sigui un localisme específic de Sabad...
xip
"La vida en un xip"....
xip
Em fa molta gràcia el mot d'avui, xip, perquè al...
entotsolat -ada
El Diccionari català-valencià-balear, a...