AMO, ‘mestre, principal, propietari’, extret de l’antic i dialectal ama ‘dida’ i ‘mestressa’, que prové de l’hispano-llatí amma ‘dida’, mot infantil, de creació expressiva; ama i amo semblen ser mots presos del mossàrab i aragonès, on tenien ús tan general com en castellà; amo s’ha generalitzat després en la llengua partint de l’ús valencià i nàutic, perquè tenia sobre el català antic senyor i mestre, l’avantatge d’evitar els usos ambigus d’aquests mots, de ser una expressió més respectuosa que el segon i més popular que tots dos, i molt viva entre la gent de servei i els mariners. 1.ª doc.: ama, 1354; amo, també en el s. XIV.

A diferència d’ama, que solament ha pres fortes arrels pròpies en terres valencianes, amo s’ha convertit en català en un dels mots constants i ferms de la llengua. I això no arrenca pas d’ahir.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I, entrada amo, p. 281