AMO, ‘mestre, principal, propietari’, extret de l’antic i dialectal ama ‘dida’ i ‘mestressa’, que prové de l’hispano-llatí amma ‘dida’, mot infantil, de creació expressiva; ama i amo semblen ser mots presos del mossàrab i aragonès, on tenien ús tan general com en castellà; amo s’ha generalitzat després en la llengua partint de l’ús valencià i nàutic, perquè tenia sobre el català antic senyor i mestre, l’avantatge d’evitar els usos ambigus d’aquests mots, de ser una expressió més respectuosa que el segon i més popular que tots dos, i molt viva entre la gent de servei i els mariners. 1.ª doc.: ama, 1354; amo, també en el s. XIV.
A diferència d’ama, que solament ha pres fortes arrels pròpies en terres valencianes, amo s’ha convertit en català en un dels mots constants i ferms de la llengua. I això no arrenca pas d’ahir.
Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I, entrada amo, p. 281
Comentaris recents
dir amén a tot
Aquesta ja l'havíem vista: https://rodamots.ca...
dir amén a tot
Escolanet d'amén, al País Valencià, diguem a qu...
guatlla
Al País Valencià, almenys a les comarques de la ...
guatlla
Aquell baix llatí "quaquĭla", per força paraula...
garrofa [2]
Una de les obres més populars d'en Frederic Soler...