Joan-Carles Martí i Casanova

VALENCIÀ EN PERILL D’EXTINCIÓ
Eugeni S. Reig
Segona edició, a càrrec de l’autor
València, abril 2005
864 pàgines

El 23 d’abril de 1999, dia del llibre i festivitat de sant Jordi, eixia al carrer el llibre Valencià en perill d’extinció, d’Eugeni S. Reig. El llibre és un recull de paraules i locucions que l’autor, nascut a Alcoi l’any 1942, considera en perill imminent de desaparició i aquest és al motiu del títol. En el seu moment, el llibre tingué un èxit notable ja que una obra de lexicografia, escrita en valencià per un autor desconegut, editada per ell mateix i sense cap mena de propaganda, es va exhaurir en molt poc temps. Algun mèrit tindria el llibre. Ara, l’autor ha publicat una segona edició revisada i notablement augmentada. Aquesta nova edició inclou:

– 605 entrades noves, no incloses en la primera edició

– les 835 paraules i locucions que incloïa la primera edició, algunes molt augmentades i amb aportacions noves molt interessants

– un pròleg del professor Emili Casanova

– una nova introducció molt més extensa que la de la primera edició

– un índex alfabètic amb més de deu mil entrades

– bibliografia

La informació que apareix en la segona edició duplica amb escreix la de la primera. Podríem dir, sense exagerar gens, que és un llibre nou.

En el pròleg, el professor Emili Casanova, fa un estudi molt complet i interessant del llibre. Recomane als lectors que no deixen de llegir-lo. Però hi ha alguns petits detalls del pròleg que m’han cridat l’atenció i que vull comentar tot seguit.

Diu Emili Casanova: «En alguns casos, però, la proposta d’Eugeni S. Reig considere que no és la més adequada per a ser normativitzada. Per exemple anar en l’erta pense que és millor normativitzar-la com anar alerta, més etimològica, a osades millor com ausades, potser no tan etimològica, però més acostada a la documentació de Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals o Jaume Roig, de rapafuig ‘a corre-cuita’, absent encara del DIEC, crec que seria millor escriure-la com d’arrapa-i-fuig i per a la locució en acabant considere que és més adequat usar la forma en acabat, acceptada recentment. Però el tema de la normalització sempre és complicat i cada autor s’aferra a la seua experiència personal (pensem en Fabra o en Valor).» La qüestió és que, si no ho he entés jo malament, Eugeni S. Reig no proposa normativitzar les formes anar en l’erta, a osades, de rapafuig o en acabant en lloc de les formes anar alerta, ausades, d’arrapa-i-fuig o en acabat, sinó a més d’aquestes. És a dir, proposa, en alguns casos, la normativització d’algunes variants formals que ell considera importants, bé per qüestions etimològiques, bé pel fort arrelament que tenen en els parlars valencians (o en alguns parlars valencians), però sense que substituesquen, desplacen o arraconen altres variants formals, algunes de les quals ja són normatives. A més a més, vull dir, encara que Eugeni no ho diu en el seu llibre, que la locució en acabant podem trobar-la a bondó en l’obra d’Enric Valor. I, si no ho recorde malament, l’expressió a rapafug, grafiada d’aquesta manera, també l’usa el senyor Valor en la seua prosa literària.

També diu Emili Casanova: «…l’autor arreplega mangalotxa, creat per encreuament entre maganxa i cambalache, ‘manejament il·lícit que fa algú per enganyar un altre en benefici propi’ (chanchullo, en castellà)» Caram, ¿i com ho sap, el professor Casanova, que mangalotxa és un encreuament entre maganxa i cambalache? I una miqueta més avant diu: «…o el mateix catxotxes, ara introduït pel Diccionari Valencià ‘persona excessivament bona de geni dòcil’, bon jan a Barcelona, que deu ser l’adaptació del mot castellà “cachucha”, barret que portaven uns balladors aragonesos que venien pel país» Doncs no sé què pensar-ne, la veritat.

I també podem llegir que el professor Casanova diu: «En una obra de lèxic on es tan difícil la sistematicitat i la coherència només trobem sobrers o no prou justificats alguns mots com tipitia, variant de antipatia o xuplar, molt general.» Si cerquem l’entrada tipitia en el llibre de Reig podem llegir la definició següent: «Sentiment que implica un ressentiment recíproc entre dues o més persones. En aquest sentiment entren en joc una sèrie de factors com ara la rivalitat, l’amor propi o l’enveja que empenyen els individus que es tenen tipitia a realitzar certs actes per tal de molestar els rivals i/o demostrar-los la seua superioritat.» Doncs llegint aquesta definició no estic gens segur que sobre la paraula tipitia. I sobre això que el verb xuplar és molt general, és veritat que ho és, però també són molt generals paraules com ara granera o xufa, també recollides per Reig. És que en el llibre hi ha algunes paraules que són molt generals, però no crec pas que, per això, sobren.

Eugeni S. Reig inclou en aquesta edició una nova introducció que ens aporta coses molt interessants. M’ha agradat molt veure que explicita quin és el seu model lingüístic i vull aprofitar per a dir que discrepe d’Eugeni en algunes de les decisions que ha pres, encara que estic d’acord amb la gran majoria. Així, no estic d’acord amb la seua decisió d’emprar el verb haver-hi fent-lo concordar amb l’objecte directe (amb el subjecte, segons Abelard Saragossà) tal com ho fa gran part del valencià col·loquial, d’acord amb l’argumentació que fa el professor Saragossà en el seu llibre El valencià del futur. Si la llengua normativa diu «hi ha llibres» i una part important de catalanoparlants ho diu així, no veig per què és millor escriure «hi han llibres» encara que la majoria de valencians ho diguen així en el seu llenguatge col·loquial. A més a més, en el meu parlar, el que parlem en les comarques valencianes més meridionals, no diem ni «hi ha llibres» ni «hi han llibres», diem «ha hi llibres» i, per consegüent, és impossible, que fem concordar la tercera persona del present d’indicatiu del verb haver-hi amb l’objecte directe. Pel que fa als demostratius, em sembla bé que use el sistema de tres graus de proximitat, que és el que utilitzem els valencians –encara que tampoc em semblaria malament que emprara el de dos graus, com va fer majoritàriament en la primera edició del llibre–, però considere que hauria d’haver usat sempre la forma aqueix per al segon grau de proximitat i no haver-lo alternat amb eixe, com proposa el professor Abelard Saragossà en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular. La forma aqueix és encara ben viva a les Illes i, per tant, és una forma més convergent i, a més a més, és més coherent perquè és reforçada com també ho són aquest i aquell. Jo, pel que fa a la morfologia i a la sintaxi, sóc partidari d’emprar en la llengua normativa les formes més convergents possibles. Sóc partidari d’una llengua catalana normativa polimòrfica i composicional, però fortament convergent, quant més convergent, millor. Ara bé, una qüestió completament diferent és la semàntica i, amb açò, estic completament d’acord amb Eugeni S. Reig. El lèxic propi de la llengua catalana culta ha de ser tan ampli i tan ric com siga possible i no em sembla malament que tinguem diversos sinònims per a expressar un mateix concepte, ans al contrari ho considere bo i enriquidor. I el treball d’Eugeni S. Reig ens aporta un cabal lèxic importantíssim per a enriquir el català culte.

El llibre Valencià en perill d’extinció té 1440 entrades: els 835 mots-lema que ja apareixíen en la primera edició i els 605 de nova incorporació. Però si considerem tots els sinònims catalans que apareixen en les caselles “en valencià també es diu” i “la llengua estàndard sol emprar” i en el propi text del llibre, la quantitat total de paraules i expressions catalanes que trobem en el llibre supera amb escreix les set mil. I si afegim els equivalents castellans, els ètims llatins i les denominacions científiques d’espècies animals i vegetals, el nombre total d’unitats lèxiques és superior a les deu mil.

L’esquema de cada entrada és el següent:

– el vocable-lema (o locució-lema) de l’entrada en lletres majúscules.

– la definició (o definicions, si l’entrada en qüestió té diverses accepcions).

– un o diversos exemples, moltes voltes presos de la parla real i sempre ben contextualitzats; en moltes ocasions els exemples il·lustratius són dites, refranys, poemes o cançons populars i, de vegades, texts d’autors valencians com ara Adolf Salvà, Martí Domínguez Barberà, Joan Valls Jordà, Vicent Andrés Estellés, Bernat Capó o Enric Valor.

– explicació de l’etimologia del mot (de vegades, no sempre).

– relació dels diccionaris que recullen el vocable estudiat (de vegades, no sempre).

– la casella “en valencià també es diu” on apareixen els sinònims de l’entrada estudiada emprats en els parlars valencians (o en alguns parlars valencians).

– la casella “la llengua estàndard sol usar” on trobem els sinònims habitualment usats per la llengua normativa.

– la casella “en castellà es diu” amb els equivalents corresponents en llengua castellana.

Davant d’un llibre com el que ens ocupa és molt fàcil caure en la temptació de fer allò que ara es diu “una lectura en diagonal” o, fins i tot, de fullejar el llibre amb rapidesa abans de desar-lo en la biblioteca pensant, equivocadament, que és sols un llibre de consulta. Però el llibre Valencià en perill d’extinció es pot llegir com una novel·la, ja que és de lectura fàcil i agradable. És, a més, un llibre que ens dóna una gran quantitat d’informació extralingüística, com ara receptes de menjars i begudes, descripcions d’animals i plantes, acudits, anècdotes, etc., i, a més a més, reflexions sobre diverses qüestions, lingüístiques o no. És també, evidentment, un llibre de consulta, però no únicament. És un llibre de lectura obligada.

És també un llibre molt adequat per a l’escola. Està concebut com un llibre d’estudi i de treball per a ser emprat en els centres educatius, un llibre per a ensenyar i per a aprendre. M’alegraria moltíssim si els nostres ensenyants tingueren la visió adequada per a adonar-se de la importància que té aquest recull de lèxic valencià per a les escoles. I no únicament per a les escoles valencianes, sinó per a les de tot el domini lingüístic català. És importantíssim que tots els catalanoparlants, valencians i no valencians, coneguem el lèxic tradicional valencià que, no ho oblidem mai, és lèxic català.

Per acabar vull manifestar el meu goig pel fet que en el llibre s’inclou un bon grapat de lèxic propi de l’extrem sud valencià. Els habitants d’aquestes terres extremo-meridionals estem cansats de veure, amb desesperació, que per als lingüistes que estudien la llengua catalana –lexicògrafs o no– la línia invisible Biar-Busot és molt més eficaç com a barrera infranquejable que aquella muralla colossal i quilomètrica que bastiren els xinesos de l’antiguitat. Sempre que algú estudia els parlars valencians, els qui vivim al sud de la línia Biar-Busot, simplement, no existim. En la segona edició de Valencià en perill d’extinció podem trobar paraules i locucions com ara arrufó, engrunsar, aoixar, engreixer, carxotada, magarrufa, ècoli qua, estibar, espertugó (ja estava en la primera edició), despertugó, jugar a l’acut, jugar a cinquetes, jugar al guac, pototet, fogasseta, faltar una petxinada (a algú), coeta (nom d’un ocell), a quatre potes, atzimbori, codol (pronunciat ‘col’), embeborrucar-se, en una cursa, empanxar-se, fer objecte, alçar la taula, bolic o assurat. La major part d’aquest lèxic de l’extrem meridional valencià li l’he comunicat jo mateix a l’amic Eugeni en diversos missatges que hem enviat a la llista Migjorn i m’alegra moltíssim de veure’l ara publicat en el seu llibre. Espere que açò servisca d’exemple i de lliçó per a la resta d’estudiosos de la nostra llengua.

Espere que aquesta segona edició de Valencià en perill d’extinció tinga l’èxit que es mereix, tant per la qualitat del llibre com per l’immens esforç que em consta que ha fet l’autor.

I sobre el fet que el llibre haja estat editat pel mateix autor i no per cap institució valenciana, no faré cap comentari. Hi ha coses que es comenten elles soles.