Aquestes cases que abrigades per la serra no pugen mai més del suau pujolet, ni baixen, tampoc, més avall del pla que domina la ribera, són les plàcides habitacions on s’engendraren les nostres pacífiques dinasties. En elles nasqueren els humanistes, els erudits, els savis, els prelats, els governants, els comerciants, els industrials. No existeix ni una sola d’aquestes cases que no posseeixi, en la seva història, algun home cèlebre. I tota aquesta glòria prové de la indivisibilitat del patrimoni hereditari. Costi el que costi, cal que la casa pairal, amb les terres que la mantenen, conservi la seva unitat indivisible. Aquest tronc, conservat a través de moltes generacions, ofereix brots que han d’ésser trasplantats necessàriament, els quals contribueixen a enaltir més la dinastia que els mateixos hereus, la principalíssima missió dels quals és la continuació de la casa pairal.

D’una casa així nasqué aquell bisbe; d’aquesta altra, aquell monjo; aquell cèlebre polític nasqué en aquella; nascut en tal altra fou l’industrial que creà la fàbrica de la vora del riu; de la de més enllà el comerciant que anà i vingué diverses vegades d’Amèrica. Els fadristerns d’una i altra generació saben d’on surt el nom, que porten i tota la vida conserven amor pel bressol que els gronxà, de petits. Una gran casa s’enfonsa de vegades pel mal cap o la incapacitat de l’hereu. Sabeu qui de vegades la redreçà? El fadristern que tornà conco d’Amèrica paga les hipoteques i posa davant de la finca el seu nebot perquè compleixi la missió de conservar-la. Quan aquella altra casa queia i estava a punt d’ésser venuda a gent estranya, es presenta un fadristern ric i s’oposa, comprant-la ell mateix, a que canviï el nom. La casa que canvia de mans —segons la saviesa popular— és com si es perdés i així es considera fins que el temps i l’adaptació fan, del nou propietari, un element connatural. I àdhuc llavors no canvia de nom, sinó que a través de moltes generacions conserva el nom primitiu, el qual passa —en certa manera— als nous propietaris.

Les cases pairals han estat i són l’aristocràcia del nostre país, el més demòcrata de tots els països europeus. Aquesta nostra aristocràcia mitjana —valgui l’expressió— no posseeix castells al cim de les muntanyes perquè no és guerrera, ni té murs emmerletats perquè mai gastà fletxes, fones o fusells. La porta de la casa és oberta sempre de bat a bat i s’hi entra sense trucar. Aquesta aristocràcia no ha pretès mai tenir la sang d’un color diferent de la dels seus masovers, parcers o jornalers, associats a les seves empreses.

Aquesta classe ha estat virtuosa i treballadora, ha organitzat empreses agrícoles, ha creat un sistema econòmic de censos i arrendaments, parceries i masoveries i rabasses, que ha travat d’una manera forta els elements de la societat pagesa. Aquest entrellat ha resistit el forceig, els atacs per destruir-lo d’economistes i de pseudo-governants, que no toleren més que les formes socials apriorístiques forjades en els seus cervells i no saben estudiar ni aprendre de les societats formades per la naturalesa.

En les seves funcions, aquesta aristocràcia no pot ésser despòtica, perquè no representa un domini sobre parcers, esclaus o remences, sinó un grup democràtic seleccionat, al que si donem el nom d’aristocràcia és tan sols per una remota similitud amb aquella extingida classe social, per raó de la seva influència i per ésser hereditària. En grandíssima part, en realitat, és una classe sortida del poble per selecció, amb entroncs íntims de tracte, de col·laboració d’interessos i àdhuc de parentiu, amb les classes més modestes, que si no compleix la seva funció social pot, molt fàcilment, caure del seu lloc privilegiat, mentre poden ascendir-hi, amb igual facilitat, famílies de categoria inferior que se’n feren mereixedores gràcies al seu talent, activitat i amor a la tradició.

Jaume Raventós, Memòries d’un cabaler (1932), amb il·lustracions de J.G. Junceda. Fragment reproduït a El pagès i el seu món, de Josep Pla (1952)