J.V. Foix

Aquest matí ha vingut una dona, coneguda de casa, a contar com la seva filla —que conec prou per haver-hi ballat— era trastocada. Havia sortit de compres, i havia tornat sense el cistell, amb les mans buides. En preguntar-li sa mare què li havia passat —a ella, tan benvolent i fàcil—, ha respost amb la mirada esbarriada dellà el temps: —M’he perdut de vista. I en exclamar la mare: —Santa innocència!, la noia ha continuat dient: —Ho podeu ben creure. En pujant carrer endalt, m’he vist a mi mateixa com tombava pel carrer de l’Hort de la Vila. Tota sorpresa, m’he cridat. M’he vist com arrencava a córrer fins a desaparèixer per la Baixada de l’Estació. M’he perdut de vista, mare. Aviseu els qui caldrà que no sé pas on és.

J.V. Foix, L’estrella d’En Perris (1963), dins Diari 1918 (Barcelona: Labutxaca, 2018), edició de Joan R. Veny-Mesquida, pàg. 162