L’origen d’aquesta expressió, que d’entrada tenia un sentit no metafòric sinó literalment cromàtic, es remunta a l’Església primitiva. Aquesta va anomenar el diumenge que segueix al de Pasqua com el dominica in albis deponendis (o depositis), és a dir, ‘diumenge en què s’han de deixar (o s’han deixat) els (vestits) blancs’. I és que aquell dia els catecúmens, o neòfits, batejats dos dissabtes abans (a la vetlla pasqual), deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. Els que no acudien al bateig —s’entén per falta de preparació o mal comportament— continuaven si més no metafòricament amb les túniques blanques, és a dir, in albis, un sentit de privació i mancança que es degué ampliar a altres usos.
- Hic et nunc. Aquí i ara… encara parlem llatí, de Josep Manuel Udina, Pere Led i Toni Batllori (Barcelona: La Vanguardia, 2013), pàg. 116
Comentaris recents
sol i vern
Ahir em vaig enganyar: en lloc de posar nitrogen (...
a empentes i rodolons
Aquí caic, aquí m'aixeco (o ací caic, allà m'a...
a empentes i rodolons
Aquesta frase sempre m'ha agradat molt. És compan...
comptat i debatut
Fet i fotut, per extensió a l'Em...
sol i vern
"L’allioli no és pas substància per a menjar-l...