Helena Borrell Carreras

«Què és aquest temperi?»,* exclama la mare després d’agafar arrencada sonora per tapar els crits de les criatures i clamar silenci. Quan entra a l’habitació d’on surt l’enrenou, el caos és evident a la vista: un plora ajagut a terra, l’altre li estira els cabells, i el tercer s’ho mira xisclant. Aquest quadre tòpic de la infantesa que tots ens imaginem entre germans és tant visual com acústic. Crec que il·lustra molt bé el que és, per als empordanesos, el temperi: un avalot de crits de diverses persones irritades. «Crida, crida, quan hauràs cridat una estona ja no et recordaràs per què cridaves i cridaràs només per anar-te sentint la veu», diu Mercè Rodoreda. La cridòria que ve dels infants quan s’esbatussen és molt així: xisclen, bramen i gemeguen fins que la còlera s’esvaeix i el desori es va esmorteint o s’acaba abruptament amb la intervenció d’un adult que, emprenyat, imposa el silenci.

El poder de cridar, però, és indiscutible. El xiscle és catàrtic: és millor treure la ràbia que ofegar-la amb tranquil·litzants. La teràpia primal proposava reviure els traumes infantils reprimits i expressar el dolor plenament per desprendre’s d’aquesta angoixa interior. El mateix John Lennon va posar en pràctica aquesta psicoteràpia experiencial, que cercava resoldre problemes emocionals alliberant la còlera i recreant els crits més primaris —d’aquí ve el nom de Primal Scream, la banda—, fins i tot el de naixement. Actualment, aquesta pràctica està desacreditada, però ningú no pot negar que quan tens el fibló clavat, l’esgarip és, com a mínim, alleujant.

* El mot temperi, segons Joan Coromines, és fruit d’una combinació de dues paraules que signifiquen ‘estat del temps’ i ‘temps inclement’.

Helena Borrell Carreras, 100 paraules de l’Empordà (Valls: Cossetània, 2021), pàg. 64