Gaziel

 

Una direcció trinitària. La famosa taula de La Vanguardia

 

El que en podríem dir l’aspecte i la funció rectorals d’aquella empresa única també estaven previstos i conjuminats. Ramon Godó en tenia una concepció perfectament clara i, sobretot, original. Havent-hi ell, l’amo absolut, un director sol i plenament responsable hauria estat una peça sobrera i més aviat entrebancadora. La direcció efectiva d’algú que no fos el propietari havia estat potser bona per a aquells diariets polítics vuitcentistes, que publicaven molt poques pàgines, a penes tenien anuncis i estaven resignats a perdre sempre diners; no pas per a un rotatiu modern que donés paper a dojo, fos independent de tota política militant i dels seus alts i baixos, no tingués més voluntat que la del seu propietari i aquest l’orientés exactament com una empresa industrial destinada a guanyar pessetes. Un diari d’aquest tipus, pensava Ramon Godó, fóra un disbarat de confiar-lo a un sol home que hagués de guanyar-se la vida escrivint, tan intel·ligent i respectable com vulgueu, ben segur carregat de principis idealistes (d’aquells que més aviat fan nosa per a anar pel món), però del tot ignorant de com es fan i augmenten les grans fortunes.

[…] Ara bé: Ramon Godó trobava que, per a totes aquestes feines enutjoses i accessòries, que eren com les inevitables plagues del periodisme, al «seu» diari dos directors li convenien més que un; i tres, més que dos; i, finalment, quatre més que tres —com així ho anà implantant escalonadament.

Amb una direcció plural, en efecte, no hi havia perill que els directors fossin massa absorbits per la tasca que els era confiada, i en conseqüència demanessin un sou que els permetés de viure exclusivament pel diari i del diari. A La Vanguardia —com a l’altra premsa barcelonina—, des de temps immemorial, tota la gent de ploma feia, com he dit, dos, o tres, o quatre oficis alhora, per poder almenys lligar caps; i es mantenia arreplegant engrunes d’ací i d’allà, una mica com els antics farandulers i còmics o saltimbanquis. L’única entitat fixa, exclusiva i essencial del diari era ell, Godó, com en tota religió monoteista ho és la figura suprema del Pantocràtor.

[…] L’eficàcia del pensament més profund de Ramon Godó va continuar —i encara continua— demostrant-se. Aquest pensament radical no era altre, en efecte, que anar adaptant constantment el diari als canvis, tamborinades i temporals de la vida pública espanyola, de manera que el vaixell surés sempre i el propietari mai no hagués de desembarcar ni menys d’anar a l’aigua. Per a ser llançats per la borda, com a víctimes sempre propiciatòries, ja n’hi havia prou amb els directors successius, capitans de vaixell que l’empresa llogava o despatxava, com peces de recanvi, segons les circumstàncies i les conveniències. I així és com La Vanguardia ha pogut travessar el període més turbulent i tràgic de la vida espanyola moderna —les acaballes de la monarquia secular, la dictadura de Primo de Rivera, l’enfonsament del règim, el desgavell i la catàstrofe de la segona república, la guerra civil —i continua travessant avui dia els llargs anys que perdura el règim victoriós—, sense que la propietat del diari n’hagi patit mai, sempre indemne i amb un augment de fortuna. […]

*  *  * 

Els tres directors, així encarats de gairell al voltant de la pèrfida taula, era natural que no fossin pas de valor exacte ni tan sols equivalent, no essent els homes peces de geometria abstracta ni entitats teològiques. I això feia que un d’ells, el més dotat o vigorós, exercís realment el càrrec, mentre els altres dos s’esfumaven i el deixaven fer: tot pel propi pes de les coses. Però l’existència de la trinitat directora, que era una pura ficció, constituïa, sobretot per al qui exercia de veres la funció directora, una disminució injusta i un greu destorb. Per al propietari, en canvi, era un avantatge, perquè reduïa els tres asseguts entorn de la taula a directors ni a mitges, perquè només ho eren a terços, i això li permetia de servir-se de l’un o de l’altre, segons li convingués, com aquell qui pitja tres tecles diferents d’un sol piano i així en treu el so que li plau. No es tractava de res més. Era un joc fet a posta perquè fos l’amo del diari l’únic que pogués jugar sempre al seu gust.

Molts anys després, quan vaig ésser nomenat director únic de La Vanguardia [1933], aquella taula trinitària i única al món va desaparèixer. Em sap greu de tenir-ne involuntàriament la culpa. Ignoro si encara la guarden en algun recambró de mals endreços o va ser venuda i potser estellada i tot. El cert és que era el símbol de tota una època del periodisme barceloní i mereixia de sobres ser conservada en algun museu de la ciutat, com, per exemple, el de la Virreina.

Gaziel, Història de ‘La Vanguardia’ (1964)