Gabriel Ferrater

Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies.

La poesia medieval em té com un bon lector, i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo una còpia de veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb cordialitat, que no em deixa enyorar les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació. Catul és l’únic poeta antic que he arribat a conèixer, i dels recents, he provat de fer-me un racó a l’ombra de la branca de la poesia anglesa que surt a Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ransom, Graves, Auden. Pero Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes. Els poetes catalans que més sovint recordo són March i Carner; i també Jaume Roig, que a cada pas em retrec de no haver llegit encara.

Aquestes poesies han estat escrites l’any 58, llevat de quatre que són del 59. A mi em fa l’efecte que el llibre seria una mica millor si les poesies no haguessin sortit totes atapeïdes en un temps més aviat curt. Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. Cap de les coses que les meves poesies consignen no té cap valor eminent, i és la complicació i l’equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda. Però el fet és que a mi en un parell d’anys em passen poques coses pel cap, i encara que la memòria m’ha anat portant passat, i encara que he procurat que cadascuna de les poesies anés ben per la seva banda i no obligués les altres, segurament el resultat és parcial, no prou verídic. Ara, tampoc no em faig il·lusions, i sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre n’hi haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial, encara que l’agafem en la seva màxima latitud.

Faig per maneres que les idees teòriques no em distreguin massa, però potser puc dir que he arribat a allunyar-me molt de l’estètica romàntica, dins la qual ha nascut el meu temps. Ara veig que es del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser la de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones.

Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Reproduït a Vers i prosa de Gabriel Ferrater, a cura de Jordi Cornudella
i Joan Ferraté (València: Tres i Quatre, 1988), pàg. 98-100