Gabriel Bibiloni

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) defineix xerrar com “parlar molt i sense substància, pel sol gust de parlar, fora de propòsit”, i l’Alcover-Moll, com “parlar molt, excessivament o inoportunament”. Les dues obres de referència ens indiquen que aquesta paraula, pròpia de tots els racons de la geografia catalana, té un significat ben delimitat, diguem que es refereix a una acció no gaire atractiva i no és de cap manera sinònima de parlar. Una segona definició (DIEC) és la de “dir, contar (alguna cosa), indiscretament, mancant a la reserva deguda” i s’exemplifica amb d’això, no li’n diguis res, que ho xerraria. Encara l’Alcover-Moll ens dóna un altre sentit, diferent del precedent, el de “parlar malament d’algú o d’alguna cosa”, i posa l’exemple no vagis amb aquesta al·lota, que l’han xerrada molt.

El mot xerrar (que també es pot escriure xarrar, d’acord amb la pronúncia occidental) té alguns equivalents en les altres llengües romàniques, i en tots els casos es tracta de mots d’origen onomatopeic. Per exemple, l’italià ciarlare (un suposat ciarrare contaminat de parlare), d’on ve l’espanyol charlar. El mot italià ha produït el derivat ciarlatano (el qui passeja i anuncia productes fantàstics per places i carrers amb xerrameca atipadora), origen també de l’espanyol charlatán, del francès charlatan i del català xarlatà.

El mateix Alcover-Moll, que és una obra descriptiva, que mostra tota la realitat de la llengua, ens indica que a Mallorca xerrar s’usa amb el significat de ‘parlar’. He de venir a xerrar amb vostè i aquest sap xerrar tres idiomes són els exemples amb què ho il·lustra. És un ús estrictament mallorquí que sorprèn qualsevol persona de fora de l’illa. El dit diccionari qualifica aquest ús de vulgar, i, efectivament, s’ha de considerar una autèntica vulgaritat que no fa més que empobrir la llengua i esquerdar-la innecessàriament. Al voltant d’aquest ús s’ha creat un cert prejudici, i algun adolescent analfabet arriba a pensar que parlar no és mallorquí. Naturalment, parlar és paraula mallorquina de tota la vida, usada en tots els temps i per tothom, excepte potser l’adolescent esmentat i altres com ell.

Amb tot, aquest article vol ser un toc d’atenció sobre l’ús inadequat de xerrar en casos en què toca fer servir parlar que s’observa a tort i a dret en els nostres mitjans de comunicació illencs, sobretot orals. No es pot tolerar de cap manera. Els professionals dels mitjans haurien d’aprendre a defugir aquesta pràctica inculta, i si es tracta de textos controlats, els correctors haurien de canviar implacablement qualsevol xerrar fora de lloc pel parlar recte i canònic.

Aprofit l’ocasió per a dubtar de la bondat de xerrada com a equivalent de conferència de caire més aviat informal. Deu ser un calc de l’espanyol charla, generalitzat modernament per a evitar el to massa seriós de conferencia. Una xerrada és l’acció de xerrar una estona, amb el sentit indicat abans, i aplicar el mot a una exposició oral sobre un tema per part d’un expert s’hauria d’entendre més tost com una ofensa per al dit expert.

Ja ho sabeu: xerrar poc i parlar bé, que qui molt xerra molt s’erra.

Publicat originalment a L’Espira, suplement cultural del Diari de Balears, 26.07.2008

Reproduït a Amb bones paraules (Palma: Lleonard Muntaner, 2012)

Les pàgines de Gabriel Bibiloni