Francesc Serés

S’ha de reconèixer, de totes les promeses, la de la revolució és la més bella. Només cal pronunciar la paraula per comprovar que al seu costat les altres veus sonen buides. Parlo, esclar, d’ara i aquí, d’un temps i d’un lloc en els quals els actes surten molt barats i les paraules, gairebé sempre de franc.

Passa que la revolució ja no és el que era, que el compromís és bastant més dur que la indignació i que el treball transformador requereix valors i accions que en la major part dels casos tenen poc a veure amb l’èpica i menys amb l’espectacle d’un plató. Tenim l’optimisme de la voluntat, només faltaria, però també hem llegit una mica sobre revolucions, contrarevolucions i involucions.

Fins i tot, encara que petitíssimes, n’hem viscut. Van servir de res les protestes estudiantils dels vuitanta? Segur que sí, però entre el meu grup d’amics encara es comenta que dels tres agitadors del nostre institut un ha acabat de sergent dels Mossos i un altre, després de passar per l’empresa piramidal Amway, va treballar per a un gran banc abans d’entrar en els préstecs exprés.

Va ser de la radicalitat democràtica de les vagues universitàries que vaig viure als noranta, d’on va sortir Francisco Caja, impulsor de Convivència Cívica Catalana. Ja en el nou mil·lenni, vaig descobrir la figura del catedràtic d’Ètica i Estètica, que proclamava de la mateixa manera la revolució –tenia una estàtua de Lenin a la taula del despatx– com espremia becaris i professors associats, la cortesia no exclou la miserabilitat.

Podem? És clar que podem, però la revolució, si és que existeix, segur que comença per no mentir. El canvi comença per no exigir a uns l’ètica protestant de la dimissió i reclamar per a ells el dret de confessió sense penitència. El viratge de Podem és vergonyós. De les promeses de salari universal, impagament del deute, sortida de l’euro, renda bàsica universal, salaris màxims, nacionalitzacions diverses, referèndums i assalts de cels s’ha passat a la socialdemocràcia de sempre. Era tan lògic que algú comprés aquesta mercaderia com que d’altres no la volguessin ni regalada.

Perquè una cosa és evolucionar i l’altra és mentir. Si hi sumeu que de les promeses de jubilació als seixanta ja ha passat als seixanta-cinc, és fàcil comprendre per què de vegades cal canviar-ho tot perquè no canviï res. O, si ho preferiu, en la derivada catalana, que la millor manera de no decidir sobre res és haver de decidir-ho tot. Viure per veure, els més crítics amb la cultura de la Transició són els que més hi xipollegen.

Per això, no és que costi mossegar l’ham, és que no hi ha ni esquer. La política dels últims trenta anys ha estat tramposa però el pitjor és que fins i tot la ruptura és la seva continuació, les promeses de regeneració estan plenes del mateix que es denuncia, aquest és més o menys l’estil de l’eterna Rosa Díez i els suïssos de Ciutadans. El més nou, la casta dels departaments universitaris, no deixa de ser un altre tipus de casta: dels penenes dels setanta i vuitanta hem passat a les beques i als projectes europeus i així, la política es converteix en politologia i les promeses, en promesologia. La ironia fa que allò políticament incorrecte s’hagi transformat en el més correcte possible.

Per acabar de tancar els cercles, res millor que recórrer a les tàctiques dels partits de sempre, a la dialèctica de l’amic-enemic. “El seu odi és el nostre somriure”, deia un dels lemes del míting que va pronunciar Pablo Iglesias. Un “el seu” difús que pot ser qualsevol, com la casta. El més notable i sorprenent és que tornem a ser culpables. Ens havíem acostumat al fet que el poder econòmic ens culpabilitzés de gairebé tot. De no ser prou competitius, de consumir a l’excés l’Estat del benestar o de no saber consumir els béns financers que ens oferia, però el mercat de la culpa encara ens tenia reservada una sorpresa: la culpabilització per part dels guardians de la revolució. De la culpa, no se’n salva ni la CUP; què vol dir aquella abraçada amb Mas?

Revolució? Res, res… El problema és que tot passa tan a prop i tan de pressa que la imatge es veu borrosa. Assistim a la segona felipització de Pablo Iglesias, la veritable metamorfosi del PSOE s’està fent des de fora mentre Pedro Sánchez es debat entre pujar en un globus o participar en un programa de cuina. Syriza ja diu que pagar el deute reestructurat, d’entrada, sí, però a mi no em feu gaire cas, que sóc casta en un diari de la casta. La revolució no és el que era i ja veieu que la casta, tampoc.

M’acomiado i us deixo amb música. Hi ha un vídeo a YouTube que és tota una premonició. Pablo Iglesias i Javier Krahe canten a l’uníson la cançó de Krahe, Cuervo ingenuo. “Lo que antes ser muy mal, hoy permanecer todo igual y hoy resultar excelente”, diu la cançó. “Tú no tener nada claro, cómo acabar en el paro”, continua més endavant. I gairebé tanca amb “Tú mucho partido, ¿pero es socialista, es obrero o es español solamente?”.

No era una revolució, era un simple cercle.

Publicat originàriament al suplement Quadern d’El País, 8 de gener del 2015