El President ens rebé molt cordialment. Estava molt pàl·lid. Semblava fatigat. Fumava nerviosament.

—Si us plau, tracteu-me de Companys…! —digué en observar que Pujols, sempre protocol·lari, el tractava de Senyor President.

Per no fer-se pesat —en realitat, interrompíem una excursió simpàtica— Pujols entrà de seguida en matèria. Parlà del seu fullet [contra la destrucció del contracte de rabassa] —que el President havia llegit i que, segons pròpia confessió, estava molt ben fonamentat. Després afegí:

—És un document indispensable… però té un petit defecte: és massa jurídic. És potser aquest el punt que us descuideu. El moment actual no és jurídic, és polític i concretament revolucionari. És això que hauríeu de veure. Tota la resta és secundària.

—Em permet un moment? —contestà Pujols, desapassionat, parlant lentament—. ¿Creu que el moment és revolucionari? Molt bé. Ho accepto. ¿Seria possible, només, de donar-li un consell?

—Encantat… —digué el President amb un somriure.

—Vol donar lliure curs a la revolució? Magnífic. No seré pas jo que m’hi oposaré. Si considera que el moment és revolucionari, haig de suposar que pensa consolidar la revolució. Ara bé: per a consolidar una revolució només hi ha un camí: evitar la contrarevolució. Hi ha pensat? I el consell que jo li gosaria donar és aquest: hi pensi, no es descuidi! Tot això que li dic és vulgaríssim i és la història mateixa dels països de la nostra cultura i de la nostra manera de viure. La política, com totes les coses de la vida, actua per la llei de l’acció i de la reacció. Com més forta és una acció, més perillosa i considerable és l’acció contrària…

—La contrarevolució no és res… la nostra força és immensa.

—La contrarevolució és a la vista. Només cal tenir ulls a la cara per a veure-ho. És, a més a més, ineluctable…

—Ineluctable? I per què?

—Perquè qualsevol atac a la passió de la propietat ha produït en els països romanitzats reaccions terribles.

—Tant dirà… —digué el President en un to lleugerament irònic alçant-se de la cadira. I mentre fèiem cap a la porta—: És molt interessant! Vingui’m a veure… Hem d’anar a sopar. No podem pas fer esperar aquests amics. Vingui’m a veure qualsevol dia…

El sopar fou molt agradable, efusiu, sorollós i optimista. Quan arribàrem a Barcelona feia molta estona que el sol havia sortit. En el viatge de retorn, Pujols em digué:

—Ha estat com si veiés aquell terrible quadre de Bruegel anomenat «Els cecs»…

Josep Pla, Francesc Pujols. Notes,
dins Tres biografies (Barcelona: Destino, 1968), pàg. 517-518