Aquests dos verbs estan relacionats amb el concepte de confiança, però no són ben bé sinònims. Refiar-se vol dir ‘comptar amb algú o alguna cosa com a mitjà’: Si vols que et despertin tan d’hora no et refiïs d’ell, perquè té el son molt profund. És un bon cotxe i te’n pots refiar, mai no et deixarà a la cuneta.
   Fiar-se, en canvi, vol dir ‘tenir confiança en algú, en alguna cosa’, en sentit més general, no únicament com a mitjà, sinó per les seves qualitats: He deixat la nena sola a casa, perquè me’n fio molt, és molt responsable.

David Paloma i Albert Rico, No et confonguis! Diccionari de mots que es confonen (Barcelona: Empúries, 2005), pàg. 128-129
 

 
El Barça no s’ha de refiar

I Guardiola, per sort, ho sap. Ara bé: com a titular és tan aberrant com dir «El Barça s’oposa». I és que refiar-se no sap anar sol: demana dir de què o qui. Igual que oposar-se demana a què o qui. Però aquí no parlem de res ni ningú, sinó d’evitar l’excés de confiança, de confiar-se. El Barça no es pot confiar és impecable. De nou, la dèria de fer-ho diferent del castellà ens encega. I també arracona fiar-se, que molts ja no diuen mai. Segons el diccionari, Em refio del taló per pagar el pis o bé del teu cotxe per tornar vol dir que hi compto per fer-ho; i No em fio de qui m’adula o bé del diari, que no m’inspira confiança. Però jo, desconfiat de mena, faig un sondeig i constato que: a) uns només es refien; b) altres només es fien; i c) ningú hi veu sentits diferents. Us ofereixo, doncs, el matís per si us fa peça, però no descarto que hagi arrelat tan poc perquè és més artifici noucentista que paraula viva.

Albert Pla Nualart, Això del català. Podem fer-ho més fàcil? (Barcelona: Columna, 2010), pàg. 184