[16 d’abril 2025]  Per pura casualitat, la paraula guiri tanca un cercle semàntic inesperat amb relació al seu origen més remot. Segons el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, el terme deriva a través del castellà del basc kiristinu o giristino, que era com els carlins denominaven al segle XIX els seus oponents, els cristins o partidaris de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies. Els guiris eren llavors «els de fora», «els altres», en el context concretíssim de les guerres carlines. Posteriorment, el mot va recollir també aquest component d’alteritat, però ubicat en el marc dels inicis del turisme massiu. En tot cas, els guiris no són pas tots els turistes —a un xinès o a un peruà ningú no li diu guiri— sinó només els del nord d’aspecte germànic, i per això hi ha constants al·lusions a la seva pell blanquinosa o rosada recremada pel sol mediterrani («color de gamba») si no es protegeixen amb els ungüents adequats. I és aquí on es tanca aquest cercle casual. La paraula cristí prové, com és obvi, de Cristina, que per la seva banda deriva de Crist. En grec, Crist (Χριστός, christós) vol dir literalment ‘ungit’, és a dir, aquell a qui s’ha untat oli amb una finalitat ritual. Crist, Cristina, kiristinu, guiri… Tot ens porta a una pell coberta d’oli, sigui per protegir-nos del sol de la platja o del Mal. Són aquelles bromes estranyes que genera el llarg i incert recorregut de les paraules. 

Ferran Sáez Mateu, De totes les coses visibles i invisibles (Barcelona: Pòrtic, 2026), pàg. 191-192