“L’11 de setembre del 2001, milers de nens americans van perdre la innocència”. Així arrenca The Day of Tragedy, un volum amb fotos de l’11-S que es ven a la botigueta de souvenirs de dins de l’Empire State Building. Si no fos que la baixada en picat dels turistes perjudica fins i tot els esquirols del Central Park, es podria dir que l’esfondrament de les Torres Bessones ha afavorit de rebot l’Empire State, que torna a ser el símbol de la Nova York que més s’enfila.

Sí, moltes criatures de banda i banda de l’Atlàntic van quedar tocades per un atemptat que va trasbalsar el presumpte benestar occidental. I moltes altres van néixer del 12-S en endavant, quan les dues torres ja eren història. A la secció infantil de les llibreries nord-americanes hi ha uns quants títols que intenten explicar als nens la inexplicable barbàrie terrorista. I uns quants més que, tot i que no aborden el tema directament, es veuen obligats a fer-ne referència. És el cas de Journey Around New York From A to Z, un àlbum que recorre els racons emblemàtics de la ciutat dels gratacels, escrit i il·lustrat per les germanes Martha i Heather Zschock. Aquest tour per Nova York passa pels teatres de Broadway, els brokers de Wall Street, les atraccions de Coney Island, els venedors de rellotges falsos de Chinatown, el luxe de la Cinquena Avinguda, l’estàtua de la Llibertat, el Radio City Music Hall, el Lincoln Center, el zoo del Bronx, el pont de Brooklyn, les Nacions Unides i els representants presents i absents d’una arquitectura que mira als núvols.

“Construït en només un any, l’Empire State Building va ser l’edifici més alt del món del 1931 al 1973”, llegim a la pàgina dedicada a aquest gratacels. Les autores, bessones com les Twin Towers, no expliquen aquí que l’Empire va ser superat el 1973 per dos gegants de 110 pisos que estaven condemnats a no aguantar ni trenta anys dempeus. La qüestió del terrorisme la reserven per a més endavant: un text d’homenatge a bombers i policies s’il·lustra amb el dibuix de les torres tal com eren.

“Hi havia una vegada dues torres l’una al costat de l’altra”, comença un segon llibre infantil centrat, aquest sí, en el World Trade Center. En concret, en el funàmbul francès que el 1974 va desafiar la llei i el vertigen per caminar sobre un cable que unia les Torres Bessones. L’àlbum The Man Who Walked Between the Towers, de Mordicai Gerstein, recorda pas a pas la gesta ara irrepetible de l’agosarat Philippe Petit. (Diguem entre parèntesis que l’agost del 2002, quan no feia ni un any de la tragèdia, es va publicar el llibre To Reach the Clouds, amb un centenar llarg de fotografies i amb textos del mateix Petit, on l’artista revivia oportunament una proesa que havia adquirit dimensions llegendàries per culpa d’Al-Qaida).

La divisa de Phillipe Petit era clara: “Quan veig tres taronges, les llanço a l’aire fent jocs malabars; quan veig dues torres, camino de l’una a l’altra”. L’equilibrista, que ja havia caminat entre les torres de la catedral de Notre-Dame a París el 1971, va decidir que repetiria l’espectacle a Nova York, peti qui peti. Caigui qui caigui. Les dues torres idèntiques, altives i noves de trinca eren per a ell una temptació massa gran. El llibre il·lustrat de Gerstein explica com s’ho va fer per dur a terme el seu propòsit sense que el pesquessin abans d’hora i l’enviessin escales avall.

El 7 d’agost del 1974, ara fa justament tres dècades, un jove Petit va caminar, ballar, córrer i jeure damunt el cable tensat que unia els dos terrats més alts del món. Va anar de banda a banda vuit vegades. Des de baix, 100.000 persones se’l miraven i se’n feien creus. L’espectacle es va allargar durant una hora. Tan bon punt va deixar de penjar d’un fil i va trepitjar terra ferma, aquell noi de 24 anys va ser detingut i emmanillat. Temps després, el jutge el va condemnar a actuar de franc en un parc de la ciutat. A bodes em convides, devia pensar el funàmbul.

Philippe Petit ha viscut sempre més a Nova York. El seu amic Paul Auster fa temps que té el projecte de fer un documental sobre ell. “Ara les torres han desaparegut”, llegim al final del llibre. “Però encara hi són en la nostra memòria, com si estiguessin impreses en el cel. I part d’aquesta memòria l’ocupa el matí del 7 d’agost del 1974”. Una altra part, més recent i menys agradable, l’ocupa el matí de l’11 de setembre del 2001. Ningú hauria dit fa trenta anys, veient aquell homenet entre les dues torres, que no seria pas ell qui s’acabaria desplomant.

Publicat originàriament a l’Avui, 15 d’agost del 2004