Eugeni S. Reig

sang truïda  Petita taca redona o aproximadament el·líptica o ovalada de color vermell o morat molt fosc, quasi negre, o totalment negra, que apareix en la pell per l’extravasació de la sang, formada com a conseqüència d’haver patit un pessic molt fort, molt enèrgic, com, per exemple, el produït accidentalment per una eina mecànica.

Aquesta expressió s’usa a les comarques de l’Alcoià i el Comtat.

La paraula truïda té l’aspecte de ser la forma femenina del participi d’un verb acabat en –ir. El problema que s’ha de resoldre és aclarir quin verb és.

La llengua normativa té el vocable sangtraït, que té un aspecte molt semblant al de la locució que estudiem i que significa ‘blau, blaüra, moradura’, que és un significat molt acostat al de la nostra locució, encara que no idèntic.

Joan Coromines, en el seu DECat (vol. II, p. 426) diu:

Per això també un antic sangtreit (-tractu) es degué canviar en sangtreït (car no és natural grafiar sangtraït no havent-hi ací cap analogia amb el verb trair, traït).

I en el vol. VII, p. 658-659, diu:

Sangtraït ‘equimosi, sang extravasada a conseqüència d’una contusió’ [Lab. 1840], a penes es concep que pugui ser derivat del verb trair de sentit moral, ll. tradere; millor de treure / traure, però llavors no s’explica la forma traït i no tret o almenys tréit. És men. (Moll, AORBB iii, 62), i d’ús general no sols en cat. central sinó crec que pertot o gran part del Princ. Si fos una formació moderna, per alguna heteroclisi de treure o trair també sorprendria el gènere masculí; és veritat que a Mall. n’ha fet sang traïda (que el DFgra. Dóna com «sang corrompuda: sangraza, sangusa», possiblement deformacions semàntiques de mer propòsit pseudoetimològic; i ToForteza, Gram., 30, n. b, vol explicar-ho follament per un cast. sangre aterida (sense convence’ns més que de la seva consciència del caràcter inexplicable del mot), però essent això només mall. és evident que es tracta d’una innovació moderna.

Tot quedaria explicat si és antiga la forma sanctrit que el DAg. ens testifica sense dar-ne cita: car això és precisament el que expressa aquesta denominació sanguis tritus ‘sang esclafada’ (veg. molts testimonis de trit ‘triturat’ en cat. ant. etc., en tots els diccs.). Llavors el canvi de -it en -eït s’explicaria simplement tal com els duplicats escalfit / escalfeït / escalfeta (notem que aquí també fou -feit o – fit l’etimològic calefactus / -fectus), enriquit / enriqueït, empeguit / empegueït.

Fins ací la transcripció de les paraules de Coromines en el seu DECat. Caldria meditar si els raonaments que fa el mestre per al mot sangtraït són també vàlids per a la locució sang truïda, tenint en compte que, en la nostra locució, la paraula truïda és femenina i que la primera vocal és una u i no una a. El vocable truïda podria ser, simplement, una afèresi d’obstruïda. Ací els lingüistes tenen una tasca molt interessant per realitzar.

NOTA: Done les gràcies a Joaquim Victoriano i Lavinya per haver-me donat la idea que truïda podria ser una afèresi d’obstruïda.

Eugeni S. Reig, Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008), pàg. 205-206