A València, a la incorrecció lingüística definida, se li dóna el nom d’espardenyada, però a Alcoi i altres poblacions del migjorn valencià s’usa la paraula sabatada amb el mateix significat. Els dos vocables signifiquen, exactament, la mateixa cosa. Dir o pegar una sabatada o una espardenyada és tant dir una castellanada quan es parla valencià, com dir una valencianada quan es parla castellà.

El Diccionari valencià dóna les definicions següents: 1) «espardenyada: Paraula o frase incorrecta dels valencians en parlar castellà». 2) «sabatada: Paraula castellana o acastellanada que es diu en una frase valenciana».

Aquestes definicions no són adequades perquè els vocables espardenyada i sabatada són geosinònims i els dos s’usen per a expressar la idea que hi ha hagut una interferència lingüística d’un dels dos idiomes, valencià o castellà, quan es parla l’altre. A més, si al fet de cometre una incorrecció per interferència del valencià quan parlem castellà li donem el nom d’espardenyada però en el cas invers, és a dir, quan la incorrecció la cometem per interferència del castellà en parlar valencià, ho anomenem sabatada, fa l’efecte que associem el valencià amb l’espardenya i el castellà amb la sabata, associació que considere molt desafortunada i gens adequada per a fomentar l’autoestima dels valencians.

Tant el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans com el Gran diccionari de la llengua catalana recullen espardenyada amb la mateixa definició que el Diccionari valencià, però no arrepleguen la paraula sabatada amb l’accepció de barbarisme. Espere que tots els diccionaris reconsideren en el futur les definicions de les entrades espardenyada i sabatada.

En el Ciumenge, suplement dominical del periòdic Ciudad de Alcoy, corresponent al 3 de maig del 2009, en l’article «Masos, masías y heredades» (núm. 8.544, pàg. 14), el seu autor, Adrián Espí Valdés, escriu: «Los portalones de vieja madera, las paredes emblanquinadas en la cocina […]». Qualsevol que domine mínimament el castellà sap que en eixa llengua cal dir paredes encaladas o, com a molt, paredes blanqueadas, però mai de la vida «paredes emblanquinadas». Ací tenim un magnífic exemple il·lustratiu d’espardenyada literària.

• Eugeni S. Reig, entrada espardenyada, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015), pàg. 300