carrascal

Bosc de carrasques.

Anomenem carrasca l’arbre monoic de la família de les fagàcies, espècie Quercus ilex, subespècie rotundifolia, de capçada espessa de color verd cendrós, corfa clevillada i fulles de color verd fosc, dures, xicotetes, de marge continu o dentat, peludes pel revers, verdes tot l’any, el·líptiques i molt peludes, i que fa unes bellotes especialment dolces que són comestibles per als animals i fins i tot per a l’home. La seua fusta, molt dura, és emprada en fusteria, en l’obtenció de carbó i de productes químics. De la corfa s’extrauen tanins, d’interès en adoberia. També rep els noms d’alzina carrasca i alzina de fulla curta. És un arbre propi de la península Ibèrica i de l’Àfrica mediterrània i, en altres temps, abundantíssim en terres valencianes. Ara, per desgràcia, ja ens queden pocs carrascals. Un dels que encara sobreviu és el Carrascal de la Font Roja, molt propet d’Alcoi, ara declarat parc natural.

El vocable carrascal l’usa Jordi Valor i Serra en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Lina Morell, un cas apassionant, trobem:

Pensà en aquells pinars, carrascals, en aquella única i ja decadent teixera d’Agres, que feia molts anys recorria amb aquell mateix minyó.

Tenim els versets populars alcoians:

Purissíma Concepció,

patrona del Carrascal,

doneu-me salut i força

per a portar el costal.

que arreplega Jordi Valor i Serra en la narració curta Per la més negra cobdícia, inclosa en la seua obra Històries Casolanes.

El poeta alcoià Joan Valls Jordà utilitza aquest mot en la seua poesia festiva. En el poemeta Vista general que trobem en Cent serafins (Alcoi, 1975) podem llegir:

Contemplant d’Alcoi la vista

s’ha quedat embadalit

un ciutadà de Madrid

que ha vingut com a turista.

Ha vist el paisatge bell

que té la foia fluvial

de l’Alberri al Carrascal

i de Serrella a Bartxell.

Enric Valor i Vives empra la grafia carrascar quan el mot en qüestió és un nom comú –i així ho trobem escrit diverses vegades en les seues novel·les del cicle de Cassana– però, en canvi, quan és un nom propi, sempre usa la grafia carrascal. Així, en la rondalla Comencilda, Secundina i Acabilda escriu:

Això va anar i era… un llop i una rabosa, la cosa més amiga del món, que campaven pel rebanc que fa l’ombria del Carrascal de Castalla, on més espessos es troben els pins, les carrasques i les ginebres.

I uns renglons més avall trobem:

La rabosa era nascuda allí al Carrascal mateix, tenia un cos esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor.

En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll hi ha l’entrada carrascal, però no hi ha l’entrada carrascar.

El Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines recull carrascal (IV, 394a42 i IV, 394a43) i Carrascal (IV, 394a48), però no carrascar.

Joaquim Martí i Gada usa en la seua obra la paraula carrascal, com a nom propi i com a nom comú. En el seu Diccionario General Valenciano-Castellano podem trobar l’entrada carrascal, però no hi ha l’entrada carrascar.

En la nostra llengua, els vocables que s’empren per a denominar un lloc plantat d’un vegetal determinat, es formen, generalment, afegint al nom del vegetal en qüestió el sufix -ar. Així, un lloc plantat de dacsa s’anomena dacsar, un camp de carxofes, carxofar, un camp de melons, melonar, etc., però, en el cas de les denominacions dels llocs poblats per molts arbres o arbusts de la mateixa espècie, no sempre és així. El nom de l’arbre o de l’arbust, per regla general, es forma afegint el sufix -er o -era al nom del fruit o de la flor (de taronja, taronger, de gesmil, gesmiler, de rosa, roser, de llima, llimera, de poma, pomera, de garrofa, garrofera, d’oliva, olivera, etc.) i el lloc a on abunden els arbres o arbusts en qüestió –siga bosc o plantació– es forma afegint al nom de l’arbre o arbust els sufixos -ar o -al, i, per consegüent, els boscs o plantacions d’arbres o arbusts porten un nom acabat en -erar o en -eral. Noms acabats -eral són: figueral, garroferal, moreral, palmeral i tarongeral. La paraula figueral la recull el DIEC i, per tant, es considera normativa. La forma tarongeral l’arreplega Francesc Ferrer Pastor, tant en el seu Diccionari General com en el Diccionari de la Rima, que va escriure amb la col·laboració de Josep Giner. Els dos diccionaris recullen també la variant formal acabada en –erar. El DCVB té l’entrada tarongeral, que il·lustra amb uns versos de Teodor Llorente. El DCVB té també les entrades garroferal i moreral. Joaquim Martí i Gadea, en el seu Diccionario General Valenciano-Castellano arreplega figueral, no figuerar, garroferal, no garroferar, moreral, no morerar i tarongeral, no tarongerar, però, en canvi, palmeral i palmerar.

En els col·loquis de Despuig (segle xvi) apareix moreral (plantació de moreres), figueral (plantació de figueres)  i garroferal (plantació de garroferes).

En la nostra llengua hi ha diverses paraules acabades en -al que signifiquen ‘gran quantitat de’ com ara dineral o fotral, ‘abundància’ com gavadal o que impliquen una idea de col·lectivitat o de generalitat com ara mundial, coral o general.

La paraula carrascar, acabada en r, no existix ni ha existit mai en la nostra llengua. Se la va inventar algú, assegut en una taula de despatx, que, molt probablement, no havia vist mai de la vida un carrascal.

Considere que la paraula carrascal, que és la creada per l’enginy del nostre poble, ha de ser, imprescindiblement, normativa i ha de substituir en els diccionaris normatius la forma carrascar, invent deplorable i innecessari, de la mateixa manera que, en diferents moments, s’ha substituït tàpara per tàpera, recó per racó, darrera per darrere o carbassa per carabassa. Rectificar és de savis.

La llengua estàndard sol emprar: carrascar

En castellà es diu: encinar

Eugeni S. Reig, Les nostres paraules

(València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008), pàg. 80-83

carrasca a CD1M