Quan era gairebé una nena m’explicaven que no havia d’anar a la platja, que la regla era una cosa bruta, un tema del qual no havíem de parlar en públic. Per això ens ensenyaven eufemismes bastant ridículs, perquè qualsevol mauleria servia per amagar la vergonya d’aquesta paraula. Les meves àvies deien amb una mirada de «tu-ja-m’entens» que esperaven la «visita» o que tenien «la cosa». Aleshores la resta de les senyores assentien amb gest de comprensió callada. No es podia anomenar allò innombrable, allò brut, allò que es prohibeix viure amb naturalitat.

Maria de la Pau Janer, «Ai, ai, ai» (La Vanguardia, 6 de juny del 2022)

tenir / venir / estar amb…

l’acostumat

l’Agnès (, que ve cada mes)

això

allò

l’amiga del mes

la cosa

la cosina (ha vingut la cosina)

els dies (aquells dies, eixos dies…)

els dies dolents

els dies femenins

l’exèrcit vermell

la Felipa, el Felipe

la festa

forasters (haver-hi forasters)

l’inquilí, l’inquilí comunista

magraneta (tenir sa magraneta)

la mala setmana

el mes

l’ordinari

el període

els pintors, els pintors a casa

el qüentu, el conte

el semàfor en roig

la setmana

la tia (ha vingut a veure’m la tia)

la tia Maria

la tia Pepa

el tomàquet, la tomaca…

la veïna (baixar la veïna)

la visita