Enric Valor

 

En aquella noble població del peu de la Mariola, fa més de cent anys vivia un bon home a qui deien “l’albarder”, perquè tenia per ofici de fer albardes, sàries, arganells i altres arreus per a les cavalleries. La seua fama d’albarder dels millors s’havia estés per la Plana de Cocentaina, per les valls de Travadell i Perputxent i Seta i arribava ja a la serra de Penàguila. Encara que era molt honrat i feiner i que tenia bon partit entre les dones —puix ell no era mal forjat, sinó prim i alt i simpaticot de cara—, no en trobava cap bona per a casar-se amb ell, perquè tenia la mania de les forasteres i no li feien goig les “socarrades”, per més que tenen renom de ser de les més garrides del regne de València. Ell era d’aqueixos que creuen que el sant de més lluny fa més miracles.

* * *

Un any, per sant Hipòlit, van fer unes molt lluïdes festes, i, a part de les processons i els “moros i cristians”, el batle va disposar que es ballassen també danses, i hi va convidar, en una crida, tots els fadrins de la comarca. Així, que aquell any es van veure per Cocentaina moltes cares forasteres: de l’Alquerieta, de l’Alcúdia, de Muro, de Turballos, de Beniarrés, de Benilloba…

Ciril —que tal era el nom de l’albarder— era dels qui feien rotle a la plaça, puix que ballava molt bé. El tabalet feia botar els cors amb el seu acompassat “trom, troporrom”, que anava a fer eco i tornaveu en els grandiosos tallats del castell i espantava els soliguers i les gralles que tan hi abunden. Les parelles de dansadors, hala, a la dansa! I Ciril, volta per ací, regirada per allà, a mitjan vesprada va tenir un gran goig al veure, en el rotle dels badocs, una xica primeta, alta, molt alta, estranya, però garrideta, que no el perdia d’ull. “Què voldrà aquesta forastera, ballar amb mi?”, pensà tot emocionat l’albarder. I, pensat i fet, ell va i me l’escomet amb paraules polides i li ho demana, i ella, tota simpaticona, va i li contesta:

—Amb molt de gust, ballaré amb vosté.

Es fiquen dins la redona i comencen a fer passades airoses i complicades, que els eixien la cosa bonica. Ciril mateix se’n meravellava. Vora aquella fadrina, els seus peus semblaven tenir ales.

Quin rebombori i quina dienda entre les dones de Cocentaina!

—Heu vist Cirilet? Ja el tenim amb una forastera, com si ací no n’hi hagués de bones!

—I com salta i volteja! Sembla una reballadora!

—La parella no m’agrada: pareix una canya d’haure nius.

—Dona, no està del tot malament: és prima, però molt airosa.

Ciril preguntava a la seua parella, tot ballant:

—Com li diuen, a vosté?

—Vicenteta. I a vosté?

—A mi, Ciril l’albarder.

A l’acabar les danses —era el darrer dia—, Vicenteta es va acomiadar, i, al moment, desapareixia entre la gentada. La seua anada fou una mica misteriosa, a fe.

Però Ciril estava que ballava de goig un temps després, com si la dansa li anàs encara per dins. Ell se’n va tornar a sa casa, que era en un carreret del castell, i tenia el cor tan ple de poesia, que parava esment en coses que mai no havia atés, com ara la dolçor del ventijol, que en aquelles hores movia els plomalls tendres de les acàcies i engronsava amb delicadesa els panissars de les hortes del riu d’Alcoi.

* * *

Ell va estar un any sense saber res de Vicenteta, per més que indagà sobre ella amb els parroquians que venien dels pobles i dels masos més allunyats. La culpa havia estat d’ell, babau!, que no li havia preguntat el que calia mentre que ballaven. I és que tot fou tan ràpid i tan trasbalsador!…

Ciril, encara que era molt animós, sí que es va entristir una mica de la falta de notícies de la balladora. Total, que va passar un any molt avorrit. I va treballar-hi amb acarnissament, per veure si així se li’n passava l’enuig. Ell, és el que es deia: “Tinc ja més de trenta anys i se’m fa la pasta agra”.

Però va arribar sant Hipòlit una altra vegada, i amb sant Hipòlit les festes i les danses —quatre dies n’havia disposades ara el batle, que era fester de mena. Un dia més que l’any anterior!

Ciril, sense saber ben bé per què, va sentir brostar en el seu cor una nova esperança. I si apareixia la Vicenteta? Tot podia ser. Dit i fet: va el primer dia, i res; va el segon, i tampoc, com tampoc en el tercer; però el darrer dia, se la troba (molt riallera, molt ben abillada de dansadora) a la vora mateixa del dolçainer.

—Hola, Vicenteta!

—Hola, Ciril —fa ella tot natural, com si res.

Però quina mirada li va clavar la forastera!

Hala: tota la vesprada a ballar! I quan ja quasi s’havia fet de nit i anaven a acabar-se les danses, Ciril va i pensa: “Ara sí que li pregunte d’on és: ara no se m’esmuny”.

Però, quina fatalitat!, una parella d’atrotinats me’ls va descompartir en aquell precís moment.

—Vicenteta! —crida ell.

I sent allà enmig de la tabola dels balladors:

—Ciril!

Però no es veien. Corre cap ací, tira cap allà, total que se li traspinta i se li perd.

—Vicenteta, Vicenteta! —Ciril, com un boig i fent riure els enutjats, que solen dir, cercava frisós tota la plaça.

I en aquell moment parà la dolçaina, emmudí el tambor, s’acabà la dansa.

Ell se’n va haver d’anar a sa casa, que no veia el carrer, del botó que havia agafat.

—Inútil, torpall, més que torpall! —es deia tot i estirant- se els cabells.

I així va quedar la cosa.

* * *

Passaren els dies, s’esmunyiren les setmanes, s’acabà l’estiu, vingué la tardor i les neus de l’hivern, i una altra volta la joiosa primavera de Cocentaina argentant de flor les oliveres, omplint de verda fulla els ametlers, sembrant els sembrats de cridaneres roselles, tot, és clar, al peu d’aquella serra brava i crestuda de la Mariola.

I en el cor encendregat de Ciril, que es revellia camí de la quarantena, començà a brostar tènuement una llumeneta que creixia així com s’acostava el mes d’agost i la festa de sant Hipòlit. Tornaria a veure Vicenteta? Vindria una vegada més aquella flaca i simpàtica criatura? Si no, no tindria més remei que casar-se amb una paisana, i, ell, de qui estava enamorat era de la forastera. “És una dona que em convé —es deia—, perquè és garrida, modoseta, una mica prima, però viva i bellugadissa, i em mira com si m’estimàs. Pels anys, també em deu convenir, perquè pot ser que ratlle en la trentena… sí, sí: és una andosca com jo”.

I es posava a riure.

Aquell any, que era el tercer dels encontres misteriosos, va ser la grossa. Només fa el tabal allò de “trom, troporrom”, ja me l’ataülla allà, tan ben abillada, allí, tan ben recolzada, darrere del dolçainer, en el brancal d’una porta de la plaça.

—Vicenteta!

—Ciril!

S’acosta i me l’agafa de la mà.

—Vols casar-te amb mi, Vicenteta?

Aquesta vegada no me la va deixar escapar.

—Ciril —li retruca ella—, no tinc pare ni mare, no tinc aixovar tampoc!…

—Què hi fa? —diu Ciril tot entusiasmat—. Jo tampoc no tinc pares. Però tinc ma casa, el meu ofici i diners per al teu aixovar.

Aquella vesprada, després de ballar, se n’anaren tots seguidets a parlar amb el senyor rector, i ell els va dir tot el que havien de fer. Ella partí aquella nit mateixa —deia que era d’Agres—, i, als tres dies, va dur del seu poble, arreglats, els papers per a casar-se. L’acompanyaven dues estranyes velles que ella va presentar com a ses ties. En una setmana va quedar tot llest, i la boda de Ciril i de Vicenteta va ser molt anomenada per tota la rodalia.

* * *

Ja tenim Ciril casat! Passa un mes, en passen dos, en passen tres, i el novençanatge aquell era la cosa més particular del món. Resulta que la forastera, només casarse, va anar canviant de capteniment. Ja no era la xicota riallera i simpàtica de les danses de sant Hipòlit: tot al contrari, començà a fer-se rara i callada, taciturna darrerament. I, sobretot, donava mostres d’un avorriment molt gran: badallava seguit, li agafava histèric…

“Això és perquè no tenim família”, pensà Ciril quan havien passat molts mesos; perquè tornà la festa de sant Hipòlit i, de xiquets, ni sentir-ne parlar.

L’albarder, per unes coses i altres, estava quimerós. “La meua muller fa cara de gos de barraca”, solia dir-se gràficament, però entre dents, quan la veia tan ensopida, tan displicent, tan desinteressada de tot.

—Dona aida’m! —li va proposar una vesprada de setembre, que encara hi feia xafogor i brumien les mosques amb un zum-zum persistent i que s’hi endormiscava fins el sol de mig dia.

—A què t’haig d’aidar? —feia ella badant una boca com un rap.

—Pots aidar-me a fer albardes, a cosir selles o a repuntar collerons. Mira… si comences a donar cerol, a passar agullers, a cosir badanes, el temps se t’esmunyirà en un buf.

—Ai, no puc fer-me’n l’ànim! —es desmadeixava ella—. Ciril, jo m’he criat en un mas de la serra de Mariola, i no em tira l’albarderia. L’únic que m’agrada és posar lloques, criar animalets, arreplegar ous i, sobretot, anar pels camps fent herba per als conills.

—Dona, haver-ho dit abans!…

Per fi sabia ell què tenia la seua esprimatxada muller!

Sense perdre punt, li comprà unes gàbies de conills, mitja dotzena de gallines i un gall. A la part-darrere de la casa tenia un corralet molt a propòsit, on ho van instal·lar tot.

De moment semblà que el matrimoni rutlava una mica millor. Però ara teníem un altre entreval: totes les santes vesprades s’havia de quedar sol el pobre de l’albarder, perquè ella prengué molt a pit allò de fer herba per als conills. En acabant de dinar, escurava, pegava una mitja becada en la seua cambra, agafava un cabàs i una aixadella, i en el camp falta gent! Unes vegades tirava cap a les hortes aquelles tan boniques que voregen el riu d’Alcoi, un poc més avall del poble; d’altres se n’anava pels olivars que s’estenen a les faldes de la Mariola devers Agres, o s’enfilava pels barrancs que davallen de les altres crestes, al darrere de l’ermita de Sant Cristòfol… No hi volia anar amb cap veïna, perquè deia que xarraven massa, l’atabalaven i no li deixaven esma per a triar les bones herbes.

Així van passar dos anys més.

* * *

Va arribar, una altra vegada, el gelat desembre, que el dia ja sabem que hi curteja molt i més al terme de Cocentaina, on el sol s’amaga molt enjorn darrere l’alta cresta de la Mariola. Feia un fred que raïa, perquè havia mogut un impetuós tramuntanal i els cims estaven coronats de neu.

—On vas amb tant de fred? —li preguntà Ciril, per veure si li ho llevava del cap.

—Què haig de fer? —respongué ella—. Els pobres conillets no tenen ni una herbeta. Escasseja ara tant per les gelades…

Ciril, hala, a les seues albardes. I ella se n’isqué del poble per la senda que passa per darrere de l’ermita de Sant Cristòfol i se n’anà al barranc de la Penya Banyada, que davalla dels alts cims que pugen cap al Montcabrer.

L’albarder, com que estava enfurit en una feina de pressa per a un llaurador de Benimarfull, no s’adonà del temps que passava, i al guaitar per la finestra de l’obrador, que donava al carrer, va veure que s’havia fet de nit fosc.

—I aquesta dona sense venir! —digué a mitja veu.

D’allí a mitja hora, tot desficiós, se’n va eixir a la porta. Era mig núvol i la nit per tant molt fosca; el vent udolava per ràfecs i cantonades. En aquell moment, mig es sentien, entre el brogit del vent, les vuit que tocaven en el rellotge del campanar. Les lentes campanades semblaven esvair-se, anar-se’n pels camps, pels barrancs, en ales del temporal. Estant així, Ciril va notar que unes gelades espurnes li pegaven en les galtes. Era que queia bruixó d’aquells núvols borrascosos que s’amuntegaven per damunt de l’invisible cim del Montcabrer.

“Mare de Déu!”, es va dir ell. “Nevarsejant, i aquesta dona tota sola pel món! Si jo sabés on havia anat, me n’eixiria a buscar-la… Però ves-li al darrere a veure per on ha pegat! Ah, i el sopar sense fer… Quin desgavell!”

Aleshores va ser quan oí remor de passes per la punta del carrer, i prompte va distingir una ombra que se li acostava.

—Ets tu?

—Jo sóc.

Era ella. A l’albarder, se li obriren els esperits.

—Pensava que t’havia passat alguna cosa.

—No, no —va dir tota tranquil·la—; és que no hi ha un bri d’herba que no estiga socarrat de les rosades blanques, i m’ha tocat anar a les solanes, allà lluny, prop del Frare, per trobar alguna cosa que valgués la pena.

Passaren a l’entrada, on Ciril tenia també l’obrador. A la llum dels dos cresols que allumenaven l’estança, ell la va mirar, i un calfred li corregué l’esquena. Déu del cel i quina cara que feia la seua muller! Estava més flaca que mai, més esperitada, els ulls extraviats —que no el miraven de front— i les galtes amb una sinistra vermellor que contrastava amb la grogor de l’altra pell. Era la seua dona, sí, però com de canviada! Per a acabar-ho d’adobar, Ciril li va notar una misteriosa sentor… de sofre, sí, de sofre!

Però no digué res. Ell es va asseure una altra vegada a la seua cadira i seguí la feina, fins que ella l’avisà que estava fet el sopar. I heus ací una altra cosa estranya que li regirà els budells: Vicenteta feia a males penes cinc minuts que se n’havia entrat a la cuina; doncs bé, ja tenia el sopar a taula. Com era possible?

* * *

D’allí en avant encara va veure més coses estranyes. Durant aquell hivern van sovintejar les eixides misterioses de la dona i les tardances inexplicables. Ara sempre tornava de nit. I arribà a les oïdes de Ciril que un llenyater l’havia vista, entre dues clarors, agenollada damunt d’un alt penyal, en el barranc de la Penya Banyada. Què hi feia, ningú no ho ha pogut endevinar.

A l’arribar la primavera, Ciril va notar tres coses inquietants en Vicenteta. Primera: que la seua flacor anava en augment —i així i tot estava forta!—. Segona: que la veu se li havia fet més ronca, com la d’un carreter. Tercera: —i açò sí que era un cas gros— s’havia fet més alta! Vertaderament horrorós. Ciril ho comprovava esglaiat de dia en dia. Al mes de maig tocava a la cornisa de la cuina, i feia només un any li hi faltava mig pam. La creixença li havia vingut des d’aquella misteriosa vesprada de desembre.

Ah, ella no havia estat mai bonica de cara, com sabem, però sí passadoreta; però ara es tornava lletgíssima: el nas massa llarg, les barres massa seques, els ulls massa sortits.

* * *

A mitjan setembre d’aquell mateix any, estant la lluna en el ple, una nit, després de sopar, va Vicenteta i li diu una cosa tota rara:

—Mira, Ciril; una cosina meua de l’Orxa m’ha enviat aquestes herbes per a després de sopar, a fi que no ens faça mal el que mengem de nit.

—Bé; no vindran malament —va atorgar Ciril, que, alguna vegada, potser d’estar-se tant de temps assegut a la cadira, se li feia mal de ventre.

Vicenteta va fer dues tasses d’aquell bullitori; Ciril se’n va prendre una —la cosa bona!— i ella simulà que es prenia la seua, però, en un descuit d’ell, la va abocar a les escuradores.

Aquella nit, Ciril no va fer més que deixar caure el cap en el coixí, que ja es quedà dormint com una soca d’olivera. Era dissabte. L’home va dormir tant i tan rebé, que l’endemà en la nit li’n va demanar una altra, de tassa; però la muller li digué:

—La cosina m’ha recomanat que no n’abusem. Val més que ens en prenguem una de dissabte a dissabte. Ciril era molt conformat.

—Bé.

I va arribar l’altre dissabte. I va passar igual que el primer. Però aquesta vegada Ciril va fer l’ull viu, perquè no era babau del tot i no es refiava gens de tanta cosa rara com havia vist. Així, que ell va ronsejar, i tot era pegar voltes a la tassa i fer com qui provava de beure i que ho trobava massa calent. Mentrestant, s’adonà que Vicenteta no es bevia la seua. Ciril aprofità el moment que ella se n’anava a les escuradores, i abocà ràpidament la tassa per una finestra.

Quan ella tornà, va Ciril i li fa:

—Ai, Vicenteta i quina son que tinc!

I estava més despert que un soliguer!

Va sorprendre llavors, en els ulls sortits i blavencs de la dona, com un llampec de satisfacció, quelcom quasi invisible, una espurna, però per a ell prou. (S’estava fent un bon garjol l’albarder!)

I se n’anaren a dormir quan ella hagué endreçat l’escurada i els atifells de la cuina i ell hagué posat en orde l’obrador d’albarderia. Ja dins del llit tots dos, Ciril va fer com que es quedava torrat com l’algeps. Roncava una miqueta i tot, però tenia l’orella més tesa que un garrot.

Passà mitja hora, i res. En passà una, i tampoc. La curiositat no el deixava dormir, ni ell ho volia per res del món.

Tenia tots els nervis en punxes. Vora les dotze, va sentir, enmig de la foscor de l’alcova, que la dona es bellugava silenciosament al seu costat i que s’alçava per fi i que se n’eixia a la cuina, que era contigua a la cambra de matrimoni. Pel badall de la porta entrà una tènue resplendor: era que Vicenteta havia encés el cresol.

Ciril s’alçà també, tenint compte de no fer ni la més petita remor; anà en calçotets vora la porta, i guaità pel badall. Allò que va veure el deixà esborronat. La dona, dreta davant la llar, s’havia llevat la camisa i estava tota nua. En una mà duia un barralet, d’on començà a abocar- se en l’altra un ungüent i a untar-s’hi conscienciosament tot el seu esperitat cos. Una volta untada, es posà una granera entre les cames, s’agenollà davant per davant de la foraca i digué a mitja veu, però amb molta energia:

—Ni crec en Déu ni en la Mare de Déu!

Després resà una blasfematòria oració, segurament dirigida al dimoni, però tan entre dents, que Ciril quasi no en va entendre res. En aqueixes, la va veure que tirava unes pólvores damunt d’un grapat de sarments que havia encés. S’elevà un fumet minso, i ella es va anar enlairant també i desaparegué fumeral amunt.

Ciril —ja podeu pensar-vos-ho— es quedà que tremolava com una fulla dalt l’arbre. Ara, que ell era molt coratjós, malgrat la seua tranquil·la aparença de cada dia. Li entraren ganes d’untar-se ell també —el barralet s’havia quedat damunt la cornisa i, al costat, la capseta de les pólvores— i pegar darrere la seua dona a descobrir tot aquell embolic. Però s’hi va repensar. Isqué de la cuina, agafà l’ungüent i, després, passà en l’obrador, on, amb auxili de la punta d’una ganiveta de tallar corretja, untà una albarda que tenia allí acabada. I ell es va asseure a veure què passava. Als cinc minuts encara no havia passat res.

—Ah, les pólvores —exclamà.

I, de la capseta que hi havia a la cornisa, en tragué un pessiguet, les posà en terra al costat de l’albarda i els calà foc amb un cordó de cànem que encengué en el cresol. Al moment, l’albarda començà a pegar uns bots terribles, que tocava en el trespol, com si fos el pur dimoni. Bom, bim, bom! Ciril, amb les mans al cap tapant-se les orelles i ajupit darrere la cadira, per por que l’albarda no l’espatlàs d’una tamborinada. Total, que l’albarda, com que no va trobar allí en l’entrada cap forat per on anarse’n, en un punt es va fer en mil bocins.

Ciril ho va agafar tot i ho va cremar en el foc, a la llar, a fi que Vicenteta, quan tornàs, no pogués saber-ne res. Després es va gitar, i a la matinada es va quedar de veres dormint.

Al despertar-se, va veure la seua muller al costat, com si tota la nit se la hi hagués passada.

* * *

Durant el diumenge i els dies que van seguir de l’altra setmana, Vicenteta estava contenta i riallera; sovint cantussejava alguna cançó amb aquella veu ronca i estranyota que se li havia fet. Es coneixia que estava curada de l’antic avorriment que havia patit tants anys, o que alguna cosa tenebrosa i bona per a ella li anava eixint amb bé.

“Toca”, pensava Ciril, “almenys ara sembla que no té tantes ganes de fer herba per als conills! Ja veurem per on ix!”

Ella ara l’acomboiava més, li feia bons guisos i fins i tot començà a aidar-lo un poc en la feina de l’albarderia. Però tot era per embronquinar-lo.

Passà tota aquella alegre setmana i vingué el dissabte —que era on estava el truc! I ella li va preparar la tasseta que sabem, i Ciril tampoc no se la va prendre. Es giten, i l’home, en la fosca de l’alcova, tenia els ulls més esbarrallats que un mussol. S’apropen les dotze; ella s’alça tota silenciosa, i, al poc, Ciril es posa a guaitar-la pel badall de la porta. Vicenteta es torna a fer tota nua davant la llar i es posa a untar-se de l’ungüent. Però en tal moment —és que cal tenir coratge!— Ciril s’hi decideix, obre la porta i se li acosta.

—Ai, quin sortit m’has donat! —diu ella, tota torbada en aparença.

—Jo també me’n vaig, amb tu —li diu Ciril en un to tot natural.

—Bé —fa ella ben alegre—; no te’n penediràs: ja veuràs com ho trobes molt divertit.

Va acabar ella d’untar-se i el va untar a ell, que prèviament s’havia despullat del tot. (Que bonics que estaven tots dos en conill! Dos rabosots escalfits no podien fer una fatxa més coenta!).

—Tens una altra granera?

—Jas-la.

Es posa cadascun la granera entre cames, s’agenollen davant la llar i diuen la blasfèmia:

—Ni crec en Déu ni en la Mare de Déu!

(A Ciril, que era bon creient, se li van posar els pèls drets com a un eriçó. Tanmateix, confiava que Déu no li ho prendria en compte, perquè ell ho feia tot amb intenció bona, és a dir, per descobrir alguna conjura del dimoni).

Agafadets de la mà com dos promesos lletjos com a fessos, se n’ixen pel fumeral, i comencen a enlairar-se, amunt, amunt! El viatge era fantàstic: els il·luminava la lluna; les serres semblaven créixer conforme ells s’enlairaven. Ciril no feia més que esternudar.

—Quin refredat que agafaré!

—Calla, calla! —l’animava ella—. Què has d’agafar!…

—Cap a on anem?

—Devers la Canal d’Alcoi.

Ciril sentí aleshores alguns crits i rialles, i va veure prop d’ells uns quants estrafolaris sers que avançaven també pel mig del cel estelat i net de la nit.

—Qui són? —preguntà a Vicenteta.

—Unes altres bruixes i uns altres bruixots, com nosaltres.

—Reguitza!

A Ciril, no li feia massa gràcia això de passar per bruixot. Però amb tal de seguir la dona i d’escorcollar-ho tot d’una vegada…

Van deixar les poques llums que devia tenir llavors Alcoi, allà baix, a centenars de braces de fondària, i ells l’enfilaren per damunt del barranc de la Batalla, el deixaren arrere i arribaren prest en aquell altiplà que diuen el bancal de Malany, ja prop del començament de la Foia de Castalla. Baixen enmig del pla, que era de restoll segat de poc, i ella li diu:

—Veus aquell casal solitari?

Era un gran edifici que hi havia allí prop, al peu del Cantal de Corbó.

—Sí —respongué Ciril—, allà vora el bosc clareja.

En aquell moment, l’albarder va veure amb espant que el bancal s’omplia de bruixes i bruixots en conill, flacs i esperitats com la seua dona i encara més. Tots començaren a xisclar com si fossen gralles, i el matrimoni enmig de la tabola, tots corrent cap al casalici solitari.

Una vegada arribats davant l’edifici, Ciril es meravellà perquè les bruixes i bruixots es ficaven un darrere de l’altre pel forat del pany.

—Agafa’t bé del meu peu! —li manà Vicenteta.

Ell va obeir i, a l’acte, notà que el seu cos s’afusava, que es feia primíssim com una llença de jugar a la trompa. Així entraren tots dos pel forat del pany, darrere d’aquella colla de sers diabòlics. I quan estigueren dins, recobraren instantàniament la seua forma natural.

Allò era un gran celler, amb interminables rengleres de tonells i bótes. Ciril pegà ullada —puix que els bruixots havien encés unes tedes i la llum lluïa tal qual— i va trobar que n’eren almenys una trentena. El rebombori que armaven era dels grossos. Enmig del celler hi havia un bon tros ras i enrajolat; doncs bé, allí començaren a improvisar una gran taula on cabessen tots: uns duien a rossegons rebedors de most, dos que en posaren en un costat i dos en l’altre, formant quadro. Al damunt col·locaren llargues taules de cup, i de seguida algú tragué unes grandíssimes estovalles i anaren parant taula. En un racó, uns altres havien tret, qui sap d’a on, una grandíssima paella, quatre vegades més ampla que un garbell; d’altres encenien foc, i el fum se n’eixia per les grans finestres enreixades de la part alta de les parets, que ells havien obert; d’altres treien vi dels tonells i n’omplien botelles, petricons i catalanes. Després, ja parada la taula i cuita la paella, que fumejava i feia molt bona oloreta de carn de moltó i de pollastre, s’agafaren els trenta de les mans i es posaren a jugar al rotle al voltant de la taula, però a un ritme esgotador, tots cantant cançons horribles en què es deien esgarrifoses blasfèmies. La colla en pes semblaven gaudir una barbaritat. Ciril mirava la seua muller, que es reia més que ningú i pareixia la mar de feliç.

“Pobre de mi!”, feia tot compassiu de si mateix l’albarder. “Jas, torna’t a casar amb una forastera!” Però és clar, que tot això no ho pronunciava, sinó que ho deia de pens.

—Anem a sopar!

Paren les revoltes. I un enconillat, flaquíssim i tot giragonsat, de llarga barba blanca, amb cara de camperol antic, que feia de president, va dir:

—Tot el món a taula!

I s’assegueren amb gran aldarull. Ciril es va posar al costat de la seua dona, i a la dreta tenia una bruixa que no el perdia d’ull i que devia passar ja dels cent anys, però que es veia forta i vigorosa.

—Què us sembla, foraster? —va preguntar.

—Ah, gran festa, bona festa! —va alabar Ciril tot aporegat—. No hi faltaré cap dissabte!

Però ell tenia els budells regirats de veure tota aquella faramalla escarransida i vella, tots en conill, que feien el quadro més detestable i vergonyós que mai no havia pogut pensar. (Ell, però, el cor fort! Ja pensaria com deslliurar- se d’aquella bruixa de muller i dels seus immundes sàbats.)

—Maledicció! —es posà a escridassar la vella del seu costat.

—Socorreu-me, dimoni del Carrascal! —s’avalotà un bruixot—. Aquesta paella no té sal! I Jirònia?

Jirònia era la bruixa que havia quedat encarregada de dur-ne; però no apareixia enlloc.

—No ha vingut!

Es va congriar una disputa de repica’m el colze. Uns la defensaven i altres en malparlaven. I per prendre força, colaven tots tant de vi, que a Ciril, només de veure-ho, li rodava el cap.

Aquells esbojarrats s’amorraven a botelles i catalanes, i el deliciós líquid els regallava pels queixos i pels costellams.

—Maleïda Jirònia! —feien uns.

—Visca Jirònia! —deien uns altres.

—Mengem sense sal! La sal és cristiana! —escridassaven els de més enllà.

—La paella no val res! —corroboraven uns altres.

I quin cas? Ciril, tot i horroritzat com estava, tenia una gana com si fes un dia sencer que no havia menjat. Es veu que el fred que passava nuet li esmolava la fam. “Llàstima”, pensava, “amb tant com m’agrada a mi un bon arròs!” I tingué ànim de tastar-lo; però, francament, sense sal, quedava disgustat.

Quan més gran cacau estava congriant-se, sentiren un xiulet pel forat del pany i hi aparegué una bruixa que tenia uns cabells llargs que li tocaven en els peus.

—Jirònia! —escridassaren tots.

—Gràcies a Déu! —fa el babau de Ciril en veu forta, de content que havia arribat la sal.

—Aiiii!

Bom! Es va sentir un tro terrible, i una gran flamerada de sofre omplí tot aquell celler, que els cabells se li socarraren.

Quin guirigall! Foscor —s’havien apagat les torxes—, crits, confusió, però tot molt ràpid. Puix que, en un dir Jesus, xisclant com a condemnats, van desaparéixer bruixes i bruixots, àdhuc la seua muller. I regnà un gran silenci.

Un raig de lluna començà a entrar per una finestra, i, a la seua mitja llum, Ciril, que s’havia quedat tot sol assegut a taula, s’adonà que estovalles, paella, culleres, tovallons, tot havia desaparegut. Damunt la fusta no hi havia més que uns quants carbons apagats.

Ciril es va alçar quan es reféu una mica de tantes impressions, i en aquella claredat llunar caminà fins a la porta. Aquesta era tancada i ell no sabia el conjur per a fer-se prim com un aguller i poder eixir-se’n. Corregué a palpes tots els racons de l’edifici buscant un badall, una finestra sense reixa; però tot ho va trobar tancat i enreixat. Per fi, es va ficar darrere d’unes bótes, en conill com sabem que anava i gelat com un rave. S’abrigà davall d’uns cabassos bruts de most sec, i, del cansament, de la por i del desmai, a la matinada es va quedar dormint.

A l’entrar el sol pels finestrals, la seua gojosa llum el va mig despertar; però allò que l’esparpellà per complet fou sentir unes veus d’home per la banda de fora de la porta. La por el deixà ert. Parà l’orella i notà que algú ficava una clau al pany. D’allí, d’aquell amagat racó on s’estava, no podia veure qui havia entrat, però oí clarament tot el que deien:

—Ja estem com l’altre dia! —feia una veu d’home vell.

—Quin desgavell hi ha ací? —exclamava u que semblava jove.

—Llàstima no poder agafar els lladres o els dimonis o els fantasmes que es beuen el vi de l’avi! —renegava un altre.

Doncs eren almenys tres. Ciril es veia perdut.

—Mireu si es veu algun senyal de per on entren —digué la primera veu.

L’albarder va sentir que llevaven els taulons de cup, que arrossegaven els rebedors i tot el que ells havien tret de polleguera, en fi, que arreglaven i endreçaven tot el que havien embrutat i desbaratat la colla de bruixes i bruixots.

Per fi, regirant regirant, un dels tres homes va mig ataüllar l’esquena nua de Ciril.

—Ací hi ha gat empiulat! —digué en un crit.

S’acostaren els altres dos, i de dues estirades llevaren els cabassos que tapaven el pobre albarder.

—Açò és cosa del dimoni —sentencià al veure’l el vell.

Eren els amos del celler: tres llauradors del mas del Riurau, pare i dos fills. Ell, un home d’avançada edat, prim, alt i majestuós; ells, dos fadrinassos bruns i revinguts que d’un colp haurien estavellat un bou.

Ciril s’alçà mig tapant-se amb un vell sac que s’havia lligat. Els fadrins el tragueren en un pessic i es disposaven a baldar-lo d’una palissa.

—Perdó! —féu el pobre socarrat—. Jo sóc un home de bé; sóc l’albarder de Cocentaina.

Els joves miraren son pare; el vell es fixà en el caràcter de Ciril, i, a la fi, va dir:

—És de veres; ara el reconec. Però com sou ací i en conill, un home de bé com vós?

—Per culpa de la meua dona. Per ella em veig com em veig —digué ell amb veu una mica més reposada, puix que es veia salvat—. Si m’ho permeteu, us ho contaré tot.

—Ara us durem roba. Toni, ves al mas i veges què hi trobes.

Un dels fadrins va anar corrent al mas, que no era massa prop, i en va portar roba usada, amb la qual van poder vestir decentment el pobre desgraciat; després se l’endugueren al Riurau i li donaren un bon esmorzar i un got de vi fondellol per confortar-li el cor.

Ciril, ja desaporegat i tranquil, els va contar l’horrible i increïble aventura en què s’havia ficat, començant pel casament.

—De manera —féu el vell— que tot us ha passat per seguir la vostra muller i saber el seu misteri.

—I per anomenar Déu —conclogué el pobre Ciril—. Perquè jo crec que si no dic “gràcies a Déu”, encara no m’havia deslliurat d’aquella colla de dimonis.

* * *

Ciril es va acomiadar de la família llauradora del Riurau i emprengué a peu la tornada a Cocentaina, tentinejant i fet un sant Llàtzer. Ell procurà arribar-hi en l’alta nit. Quan féu cap a la porta de sa casa, la trobà tancada, naturalment, com se la deixaren. Com que no tenia clau, hagué de rodar per darrere i, amb grans treballs, saltar la tàpia del corralet i, d’allí, passar ja a les habitacions.

Estava rebentat; així, que no tingué ànim més que de deixar-se caure en el llit, on dormí deu o dotze hores seguides.

L’endemà a poqueta nit, s’anà seguit a cal senyor rector i li ho contà tot punt per randa. El capellà se’n feia creus.

—Cirilet, te n’has deslliurat, d’una i bona! Vicenteta era un mal esperit i havia vingut, sens dubte, per perdre’t i endur-se’t a l’infern.

—Ben cert que és així, senyor rector! —assentí Ciril, i s’esglaiava una altra volta només de pensar el gran perill que havia corregut.

—Ciril —prosseguí el rector—, tu no saps que Vicenteta no venia mai a missa?

—No, senyor rector.

—Ella et feia creure que hi venia, però he pogut comprovar que els portals del temple no els havia traspassats mai després del casament.

Després el sacerdot callà, i pensava en els estranys camins i en el que són les coses de la vida, les que estan de Déu: si Ciril no arriba a tenir ganes de menjar arròs aquella espantosa nit, a despit de la por que li feien les bruixes i els bruixots, i no diu allò de “gràcies a Déu”, encara estava en poder de la diabòlica Vicenteta.

—Què passarà ara, senyor rector?

—Ah, que no la veuràs més! Així i tot, demà ho acabaré d’adobar.

L’endemà, el rector, els vicaris, el sagristà, tots els escolans i molta gent del poble, batle inclòs, anaren a casa de l’albarder. El rector arruixà abundantment d’aigua beneita totes les estances, començant per l’entrada i acabant pel cadamunt. I heus ací també una cosa ben misteriosa: de l’aixovar que Ciril comprà a Vicenteta, no en trobaren ni un fil; així mateix havien desaparegut les gallines i el gall, que sempre atenia ella, i els conills i les seues gàbies. Tot. La casa de l’albarder apareixia com abans de casar-se.

Fetes les oracions i benediccions i exorcismes que manen els cànons, tota la comitiva es va retirar, després de felicitar Ciril per haver-ne eixit amb bé.

I l’altre any, posat que aquell matrimoni amb una bruixa es donà com a nul per les altes autoritats de l’Església, i per por de pegar una altra vegada amb algun ser misteriós i estrany disfressat de dona forastera, Ciril es casà amb una cosina prima que vivia en el seu mateix pany de cases. Ell cedí per fi al vell adagi que diu:

Per foc i per muller
no te n’isques del carrer.

I van ser molt feliços, tingueren molts fills i encara viurien si no haguessen mort.

 

Enric Valor, Rondalles valencianes 5 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)