Enric Valor

L’endemà de bon matí, abans de missa l’alba, que al carrer feia un fred que raïa, s’alça Toni i se’n va tot sol a l’església per una Bèlgida adormida i solitària. Ell fica la clau al pany de la gran porta, i ja el tenim dins aquell temple glacial, mig fosc i tot ple d’ombres sospitoses pels racons dels altars. Les passes de Toni ressonaven tan tètricament, que no sols li feien a ell mateix una certa temor, sinó que també donaven por a les rates penades, que cuitaren a amagar-se per les esteranyinades voltes.

El ferrer, a la mitja llum d’una llantieta, s’acostà a l’altar de sant Pere.

—Company —me li diu tot campal, per bé que amb el degut respecte (ell, és clar, me’l tractava com a un confrare, sempre per allò de les claus)—, sant Pere beneït, veges què em passa: els meus xiquets han agafat una pallola molt forta, i no és cosa de deixar que se’n vagen al cel abans d’hora, puix jo vull, i crec que és just, que siguen dos bons ferrers, que bona falta que faran el dia de demà a la Vall d’Albaida. Tu i el Nostre Senyor us hi aclarireu!

—No cal ja que et poses així, Toni! —va reconvenir-lo amorosament el sant—. Tin confiança en mi, puix que tots dos som clauers, i ves-te’n a casa tranquil, que tot s’arreglarà.

Toni es va quedar dubtós, perquè no copsava l’abast de les paraules de sant Pere; però se’n tornà a casa conforme li havia manat aquest. Ningú del poble no es va assabentar de la seua visita a l’església.

—Pepa —diu a l’entrar a casa—, veus? Jo ja sabia que es pot parlar amb un sant quan tens raó.

—Passa, passa a la cambreta! —li respon la muller plena de goig.

Hi passa Toni i s’hi troba els xics sans i bons i pegant-se coixinades d’un llitet a l’altre. Ni rastre tenien de la pallola!

Es va quedar esbalaït; el seu pit ample s’inflava de gratitud.

Enric Valor, «El ferrer de Bèlgida», dins Rondalles valencianes 3
(Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 125-127