Enric Gomà

Vergonyeta no és ben bé el diminutiu de vergonya. Aquesta paraula la vaig aprendre a Sabadell; molt probablement és una invenció vallesana, perquè els sabadellencs són grans creadors de llenguatge —l’única explicació possible d’aquest fenomen seria la visita escolar que tots els nens de Sabadell fan al Museu de Paleontologia Crusafont.

A Sabadell, vergonyeta és una manera de designar el que els altres catalans en diem vergonya aliena. Ja aquest aliena deixa veure clarament el seu origen culte, als antípodes d’una solució catalana col·loquial i una mica amable. No és gaire imaginable ningú del segle XIX —un sastre, un xocolater, un municipal— dient la paraula aliè. Escrits medievals a banda, la primera aparició escrita en els temps moderns és del 1916, de la mà d’Antoni Rovira i Virgili:

…conservar la terra ocupada i rebutjar el domini aliè.

Si hagués escrit àlien, Rovira i Virgili hauria pogut inspirar una pel·lícula de ciència-ficció.

Els següents d’escriure aliè són els poetes Josep Maria López-Picó i Jaume Bofill i Matas. Com veuen, aliè és una paraula de coll blanc, tan noucentista com la loció capil·lar de Prat de la Riba. Però en realitat vergonya aliena és només una solució calcada del castellà vergüenza ajena.

Mentrestant, a Sabadell —la capital del Vallès i de Catalunya sencera, si calgués—, algú es va inventar aquest ús popular de vergonyeta. Jo me’n vaig assabentar atzarosament gràcies a un contacte de Manlleu. El juliol del 2012, Jordi Puntí em va comentar:

—A Sabadell, en comptes de vergonya aliena diuen vergonyeta.

Uns dies després ho vaig contrastar amb sabadellencs reals, mitjançant trucades de telèfon, uatzaps i targetes postals. Tots ells corroboraven la informació de Puntí. El vaig recompensar amb primeres edicions.

Tota paraula o expressió que sorgeix del dia a dia d’una societat concreta, que a més a més n’explica un aspecte particular, concret, cal acollir-la amb decisió. No cal que el seu ús sigui general en tot el domini, perquè és força impensable que sorgeixi cap novetat lèxica alhora a Crevillent, Ciutadella, Vall-de-roures, Font-romeu, el Pont de Suert i Barcelona. Seria un cas paranormal digne d’una temporada d’Expediente X.

Enric Gomà, El català tranquil. Un manifest (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 116-117